EL Dia de la Dona és el recordatori de la injustícia permanent contra un sector que tan sovint és tractat, de fet i de dret, com a feble o disminuït. Els forts hi exerceixen el poder a remolc de l’instint, o de la força bruta, o de la mandra egoista, o de l’ordre social… També ho és per denunciar la repressió pura i dura i la manca d’instruments legals i efectius per canviar la situació o la dificultat de crear una presa de consciència personal i col·lectiva. I per lamentar la falsa comoditat de mantenir-se mesell i alhora retre homenatge a les dones que lluiten…
Les xifres són preocupants: només cal resseguir la multiplicitat d’informes, entre ells el d’Amnistia: assetjament sexual al carrer, al treball o a casa; maltractaments físics i psíquics; assassinats (814 entre 2003 i 2015); dificultats judicials, discriminació laboral, paper secundari en institucions o empreses; pobresa, càrregues familiars; i la trista seqüela dels encara més febles: els infants que són objecte de disputa o de maltractaments o de penyora tràgica…
Darrerament, un programa televisiu denunciava la reacció del mascle agressor quan la dona, víctima d’ella mateixa, perd el control per qualsevol causa, posem per cas l’alcohol. La debilitat no comportava cap mena d’ajuda, sinó el menyspreu, la burla i l’assetjament sexual. El poder es feia amo i senyor d’un ésser convertit en la seva joguina… Parlar de la dona, aquests dies, ens remet a la dignitat de ser persones. La igualtat, amb tots els seus termes, només es pot repensar des d’aquesta perspectiva.
