Sempre s’ha parlat que un dels problemes de l’esquerra és que hi havia molts partits i que com que a la dreta només hi havia una formació, ho tenien més fàcil. Ara la cosa ha canviat perquè a la banda dreta de la política ja tenim com a mínim tres formacions més o menys lluny del centre. En el fons són fills dels mateixos ideals, però en els darrers anys han anat evolucionant. L’esquerra, per la seva banda, tampoc té un panorama molt clar entre els independentistes i els qui només defensen el dret a decidir, i a partir d’aquí la cosa és ambigua, tampoc no queda gairebé res clar.
Tot això està passant enmig de la reducció dels partits tradicionals a una mena de serveis mínims i de l’aparició de noves formacions que sense tenir les coses gaire clares són fermes candidates a veure com altres formacions sorgeixen d’entre els seus fidels. Estem vivint una mica el que passa a molts pobles, que quatre amics poden muntar una associació del que faci falta ja que en la política, quatre espavilats poden bastir un partit i amb les xarxes socials, emetre la seva proposta on faci falta. A l’hora de muntar una carpa potser ja hauran de buscar els serveis d’alguna empresa per la manca de personal.
Jo crec que moltes persones en el fons no tenen tan clar on està ubicat un partit o un altre; simplement, segons el seu líder, el missatge que intenten vendre pels mitjans de comunicació i alguna cosa més seran els punts que decidiran el vot de moltes persones en el millor dels casos. També hi haurà les persones que sempre han votat unes sigles i aquest cop tampoc seguiran la seva estratègia fidel a uns colors. En el panorama actual nacional no tenim líders de sempre, cada dos per tres hi ha canvis i ja no sabem qui mana aquí. Els mites llegendaris com el de Jordi Pujol ja formen part del passat. Ara estem amb polítics amb data de caducitat.
