A partir d’abril el calendari s’obre a l’estació anual del bon temps. La verdor vivificadora, els mites de la renovació de l’aigua i del sol nou, els avenços socials, les llibertats civils aconseguides. Les celebracions se succeeixen pautades per la concurrència de l’activitat del medi natural amb la vella economia agrària. Aquests fenòmens estacionals van ser ritualitzats i transformats en culte per les velles religions, litúrgies que han fonamentat les actuals representacions festives. D’això tracten les “festes”: de posades en escena sobre l’avinentesa de l’economia humana i l’aprofitament del medi natural. El pensament implícit en la festa s’alça enfront de la consciència de l’indefugible peribilitat humana: la festa és un somni de l’edat d’or, d’una utòpica volició d’eternitat. Tots els somnis d’eternitat han posat com a colofó d’una vida de treballs un Valhalla de felicitat eterna, desocupada i libèrrima. Després de la maledicció de l’”et guanyaràs el pa amb la suor del front”, aconseguir el dia festiu, el dia lliure de l’obligació del treball, va ser, per a la felicitat de l’home, un aconseguiment gegantí, una evocació de l’edat d’or, en què el tracte amb els déus era de tu a tu. La societat actual reivindica el dret a l’ocupació perquè en el món industrial el treball assalariat és l’única forma d’adquirir els béns materials que desitgem. La jornada de vuit hores va ser una lluita contra l’esclavitud del treball sense remissió. Però el dia lliure (la festa) és un combat contra la mort, contra l’indeturable deteriorament anímic i contra la mort física, i una pugna per l’irrenunciable propòsit d’una existència feliç. Perquè aquest dia ens remet a l’edat d’or, somni al qual l’home mai no ha volgut renunciar. Per aquesta raó el dia festiu neix sota l’empara de la sacralitat. Avui, en aquesta societat de pensament líquid i costums epidèrmics, cal vindicar la festa perquè representa la llibertat contra la rutina, que ens fa present cada dia la perible condició humana. Sota la llum del racionalisme 2.0, podria semblar encertat de repartir “equilibradament” tot el temps d’un individu en hores fixes de treball i de lleure, i evitar els grans espais d’inactivitat laboral. Però el racionalisme —un gran pas en la filosofia— no ha de ser inevitablement millor que l’aconseguiment de la utopia del “dia lliure”, el dia sencer a l’albir de l’aventurera voluntat, o si voleu, encara, de la volubilitat individual. La festa estacional, la que celebra els aspectes manifestos i positius de la vida, és revolucionària, i ultrancera i tot, perquè celebra la vida contra la mort. El joc forma part de la festa, però quan el joc es converteix en esport i genera un ànim competitiu, de rivalitat grupal, del qual n’ha de sortir un guanyador i un perdedor, aquesta activitat esdevé un succedani de la guerra, del primari triomf del més fort contra el dèbil, aleshores celebrem el triomf de la mort contra la vida.
