La meva observació i experiència en el camp de l’activisme cultural, especialment al teatre, actor professional a la dècada dels setanta, primer, i posteriorment trenta anys de dedicació en departaments municipals de cultura al món de la gestió dels moviments de la festa a l’espai urbà, justifiquen aquestes petites reflexions sobre la qüestió: la festa i les seves implicacions socials en la societat urbana. Comencem per examinar el terme en si, festa, i plantejar al lector −per justificar el títol de l’article− que no és casual que paraules aparentment poc relacionades com mani-festació, fanum=(temple), fan-àtic, pro-fà, i festa comparteixen la mateixa arrel etimològica (festus=festiu, de l’indoeuropeu dhes).
El llenguatge, principal eina d’entesa entre els humans, mostra com totes aquestes accions i actituds apuntades (festa, manifestació, fanun=temple, fanàtic, profà) i algunes altres justificarien el seu parentiu, i totes mantenen estreta dependència i relació entre elles i les accions i actituds que concreten i defineixen. Les unes i les altres poden aparèixer als diversos estadis d’una mateixa actitud humana: la relació entre societats.
Però anem al principi. La festa, aquesta posada en escena, va poder començar amb els moviments litúrgics del primer xaman. El xamanisme, presumiblement la primera de les formes prereligioses, o màgiques, va donar peu a l’aparició d’un expert, el xaman, bruixot, home-medicina, sacerdot: intèrpret i mediador dels senyals del caos còsmic (E.O James. Història de les religions; E. Washburn Hopkins, The History of Religions). Molt de temps després la “laïcització” o trasllat d’aquests rituals a un ambient social menys dominat pel “naturalisme” rural, les posades en escena d’aquells “sacerdots” intèrprets/mediadors (adscrits a ritus especialment religiosos), per emulació o fingiment, podrien haver donat el primer joglar=iocus=acte d’entreteniment, plaer, o el primer actor=el que fa l’acció, els quals, amb tècniques i arts extretes i imitades del xaman (provocació d’estats de trànsit, pantomima, recitació de conjurs i oracions –relats, en definitiva–, etc.), en un altre grau de l’activitat social, entretenia i alliçonava la població contant llegendes, històries o acudits de l’univers ocult, o simplement sobre les ansietats humanes. Probablement, devem a aquest personatge, el xaman/sacerdot (i al seu entorn ideològic), i sobretot a la seva posterior duplicació en joglar, o actor, tota la riquesa de manifestacions públiques religioses o profanes, que amb la complicitat i assentiment −i amb més o menys participació de la societat assistent−, han donat cos al fenomen de la posada en escena que coneixem com la festa popular, en el món urbà.
