Es parla molt sobre com ens està afectant a les persones la manca de contacte físic a causa de la pandèmia. El fet que no ens puguem fer petons, que no ens puguem abraçar, que no puguem tenir un gest de caire fraternal cap a l’altre en un moment dur o delicat…, el fet de no poder acostar-se fins a la intimitat que necessita una confidència, de no poder celebrar afectuosament, de no poder disposar de l’espai de complicitat que requereix el fet de compartir un secret…
I, en aquest sentit, hi ha un comentari que he escoltat al respecte que a mi m’ha colpit especialment. El feia una dona de prop de 97 anys, que encara viu sola perquè el seu cos i la seva ment rutllen prou bé, i que habitualment no té pèls a la llengua: “No es tracta que no ens puguem mostrar amb el cos el que sentim, el que passa és que la flama que ens alimenta –aquella situada ben bé al centre del nostre cos– se’ns està apagant de no alimentar-la”.
Diguem-li socialització, caliu, bon rotllo, expressió corporal…, però en realitat estem parlant d’un aspecte molt més íntim i autèntic que la cultura, la tradició o el tarannà. Alguna de les persones que eren en aquesta conversa parlaven d’esperit, d’ànima, d’energia, d’amor… Però la definició d’aquella dona, “flama que ens alimenta”, a mi, personalment, em va arribar al cor i a la ment com una sageta esmolada i inspiradora.
