Dies enrere vaig redactar la memòria de treball 2019 per a un municipi de l’Alt Penedès en què codesenvolupo un projecte d’estimulació cognitiva i emocional i en el qual des de fa temps hem aconseguit convertir en cabdals valors com ara la socialització, la intergeneracionalitat, la presència continuada de professionals externs procedents de diferents disciplines i la potenciació del vincle amb altres institucions i entitats del poble a partir d’iniciatives creatives. Aquest any, però, amb la meva companya de projecte hem volgut anar encara més enllà i ens hem decidit a introduir un nou eix de treball: la il·lusió.
Des de l’experiència acumulada, considerem que és l’evolució lògica de tot el que ja s’ha anat fent amb l’objectiu de potenciar aspectes que s’encaminen en aquesta direcció. Tot plegat s’ha anat posant en pràctica des de principis d’aquest curs i comença a concretar-se en posades en escena que prèviament s’han treballat, de manera que s’acaben convertint en alguna cosa semblant a una trobada en la qual prima el bé comú, en el sentit que es comparteix allò en què s’ha incidit entre els usuaris i també amb altres col·lectius, aportant un enriquiment a la societat. I ho hem fet constar en un document eminentment administratiu perquè som conscients de la importància d’aquest valor com a generador d’actitud vital a l’hora d’emprendre reptes d’aprenentatge. I també perquè ens sentim recolzades pels responsables del departament del Consistori i pels representants d’altres entitats i equipaments del municipi, que han considerat que el que estem posant en pràctica té prou entitat com per donar-hi suport. Tots junts, a més, hem decidit que allò emprès es mostri en obert, concretament en forma d’activitats dirigides al públic en general.
Al cap i a la fi, som conscients i creiem que així cal fer-ho constar, que a partir de la il·lusió d’emprendre –encara que, per edat, sovint es pressuposa que ja no se’n tenen ganes– es poden aconseguir tirar endavant les iniciatives més imaginatives i innovadores.
