A mesura que les persones envellim, inevitablement ens hem d’adaptar a una sèrie de canvis que, més que mai, tenen un caire de pèrdua. Morts significatives, parella, amics, germans i, en alguns casos, la mort dels fills. Canvis físics, de salut i potser del lloc habitual de residència. Un període de temps en el qual s’han de canalitzar molts dols en molt poc temps. Tot i que davant de les mateixes morts, i en comparació amb la gent jove i adulta, en la vellesa hi ha major capacitat de resiliència, una saviesa interna, concedida per l’experiència, per acollir les dificultats més adverses i diverses i, per tant, per poder sostenir una malaltia incurable, la mort o el dol.
A una certa edat, la pèrdua de la parella, tot i ser una experiència previsible, és un moment molt difícil i dolorós. Al dolor de la pèrdua en si, li hem d’afegir la soledat. La parella és la principal font de companyia i la seva absència deixa un gran buit. Després de tota una vida viscuda conjuntament, la persona pot sentir-se profundament sola i aïllada. Quan obre la porta de casa, ja no hi ha aquella persona amb qui compartia la quotidianitat del present i les perspectives de futur, és llavors quan el dolor ressona amb més força que mai.
Amb la mort de la parella no només se’n perd la presència física, sinó també una font important de la nostra intimitat. La pèrdua de la mirada que tenia l’altre sobre nosaltres, aquella sensació que va més enllà del físic, que ens parla de protecció i privadesa, d’intimitat, de confidencialitats, de compartir vulnerabilitats, sentiments i històries personals.
No sempre és així, però molt sovint la mort de la parella esdevé després d’un procés de malaltia crònica o perllongada. Malgrat el patiment i l’esgotament que significa tot el procés, aquest pot ser un temps adequat per donar i rebre amor. Per cuidar i resoldre temes pendents, per expressar el significat de l’un per l’altre, per parlar de creences i pors i, finalment, per tenir l’oportunitat d’acomiadar-se. Tots recursos necessaris i respectuosos en l’elaboració, adaptació i acceptació posterior del dol.
Més endavant caldrà adaptar-se a un nou estil de vida, obrir la ment i el cor a noves realitats, incrementar la vida social, participant en activitats o, simplement, mantenir el contacte regular amb amics i familiars. La intimitat ara pot prendre altres formes, passar temps de qualitat amb noves persones, fomentar les mostres d’afecte, les abraçades i, fins i tot, obrir la mirada a noves relacions. La necessitat d’estimar, el contacte físic, les carícies, en definitiva, l’estimació, són mostres universals que tots agraïm sentir, la vellesa no és una excepció, no desapareix amb l’edat, simplement s’ajusta i s’adapta al moment en què estem vivint, i en aquesta etapa vital és més necessari que mai.
