En una escola on vam anar un curs (1964-1965) el meu germà bessó i jo, a un nen que solia “portar-se malament”, un professor el feia sortir al pati amb un paper enganxat a l’esquena que deia: “Soy tonto, ¡pegadme!”. En una altra escola, durant els anys setanta –ajunto una experiència d’una germana meva amb una de pròpia–, una mestra rebia així els especialistes: “¡Niños, el de Catalán!”. Podeu endevinar el to de fàstic amb què pronunciava el de Catalán, que per a ella era una autèntica imposició, és clar; era l’any 1975. I l’altra (pocs anys abans): “Niños, la señorita de Gimnasia. A ver, ¡que se levante el más tonto de la clase!” És evident que la señorita de Gimnasia era més ben rebuda que el de Catalán; ara bé, després de donar aquesta ordre, un nen, pobret, es posava dret…
M’agradaria que el Sr. Pablo Casado em digués què li sembla, això. Com que no crec que jo tingui ni la categoria ni la proximitat per a rebre cap resposta, m’aventuro a pensar que, si digués la veritat –que potser seria la primera vegada a la seva vida–, diria que ho troba perfecte. És el que s’estilava en moltes aules –ep!, no pas en totes, que quedi clar– durant els anys en què manava aquell dictador a una missa per l’ànima del qual encara Casado ha assistit fa poc.
Miraré de no repetir cap dels nombrosos arguments que s’han publicat contra les paraules falses i impunes (què us hi jugueu, que seran impunes?) d’aquest aspirant a dirigir la democràcia consolidada que és el Regne d’Espanya; però, a part de sumar-me a totes les denúncies de tanta mentida fastigosa, li exigeixo que especifiqui en quines escoles i en quin moment es van produir els fets que ha vomitat darrerament. No cal que afirmi una vegada més que l’única llengua maltractada a Catalunya és el català. És evident que la immersió lingüística ha estat un èxit espaterrant allà on el context sociocultural ho ha permès –posem Vilafranca, per exemple– i un fracàs absolut en zones on, fora de l’escola, sentir la nostra llengua és, com deia Joan Capri en els anys seixanta, “tan difícil com trobar un català a Tossa”. I un fracàs progressiu i creixent en l’ensenyament secundari en relació al primari, no ens enganyem.
En repetides ocasions, jo havia preguntat a mares –sobretot– i pares de llengua materna castellana (a l’escola Estalella i Graells de Vilafranca, eh, no a l’Hospitalet de Llobregat) per què parlaven en català als seus fills (un català extraordinàriament ben intencionat però lingüísticament poc acurat, com és lògic). Els deia: “Parla’ls en castellà, que del català ja ens n’ocupem nosaltres, la tele (eren altres temps) i l’entorn. I els teus fills seran els més ben preparats, perquè dominaran perfectament totes dues llengües i parlaran la de Cervantes sense accent català (cosa que és un valor positiu, per a mi, és clar).”
Després de totes aquestes consideracions, només em queda comentar la cirereta del pastís, les paraules que Casado va adreçar al president Pedro Sánchez –el del govern més progressista de la història– a continuació de la llista de greuges que li va exposar, entre els quals hi havia el maltractament infantil a les escoles de Catalunya: “¿Qué coño tiene que pasar en España para que usted asuma una responsabilidad?”. I dic jo: ¿Què carall ha de passar més perquè s’acabi tant de silenci de tantes persones i sectors polítics davant declaracions de guerra com aquestes? Què carall ha de passar més perquè tots diguem prou? Què carall ha de passar més perquè fotem el camp d’aquest… que és Espanya? (poseu en el lloc dels punts suspensius el que us sembli, perquè no m’acusin de fomentar la discòrdia, a sobre). O, dit d’una altra manera, com ens en sortirem, si no, de tot això?
Tot el que saben dir els qui toleren aquestes injustícies mirant cap a una altra banda és que el millor és el consens. D’acord, però així com, si un no ho vol, dos no es barallen, si un no ho vol, dos no poden arribar a cap consens. ¿Qui està disposat a asseure’s per parlar-ne de debò? Malgrat el Pacte Nacional per la Llengua (que ja veureu on ens portarà), qui està disposat a parlar-ne de debò? Com sempre, l’única possibilitat de consens en aquest país és que nosaltres callem, acotem el cap, ens ho empassem tot una altra vegada i ens continuem discutint entre nosaltres. Això sí que és concòrdia…
M’agradaria tenir alguna idea brillant per a presentar una resistència contundent i efectiva davant de tanta injustícia i imposició. M’agradaria tenir una idea genial per a orquestrar una reacció productiva que vencés tanta impotència. Una proposta, no cal dir-ho, que no posés en cap compromís cap equip directiu de cap centre educatiu de Catalunya. Si algú en té alguna, m’hi afegeixo immediatament i entusiasta, i crido tothom de bona voluntat a fer el mateix. Mentrestant, és clar, almenys ens en queixem, fem la rebequeria habitual que farà riure els impresentables i farà callar encara més els silenciosos. Però deixarem clar que no passarem per l’adreçador i, sobretot, que no se’n sortiran.
