La literatura epistolar, o si voleu el conjunt de cartes que en un període determinat s’intercanvien dues persones, en aquest cas reals, sol ser una font d’informació extraordinària, perquè els corresponsals solen tenir una relació d’amistat i, doncs, de confiança; solen parlar-hi sense embuts i, doncs, amb sinceritat, i ho solen fer de tot allò que els interessa: art, literatura, política, la pròpia obra… La literatura catalana compta amb una tradició de publicacions d’epistolaris que ve de lluny, però gosaria dir que aquests darrers anys n’han augmentat les edicions: Epistolari Calders – Tísner (2020), Uns béns compartibles: l’epistolari de Marià Manent i Marià Villangómez (2020), Josep M. Benet i Jornet – Feliu Formosa. Tots aquests anys. Epistolari 1972-1980 (2020), Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983 (entre J. V. Foix i Joan Gili) (2021), Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) de Mercè Rodoreda (2021), Epistolari Josep Carner & Miquel Ferrer (en premsa), etc. D’alguns que n’he llegit darrerament, una de les coses que més me n’ha cridat l’atenció és la lucidesa de la majoria d’interlocutors i, potser encara més, l’actualitat d’algunes de les afirmacions, debats, anàlisis que hi trobem. Concretament a Et devia una carta. Correspondència Miquel Martí i Pol – Joan Oliver (Eumo Editorial, 2020), n’hi he trobat uns quants casos i un en concret no em puc estar de compartir-lo amb vosaltres. En una carta a Joan Oliver (10-5-1982), Martí i Pol li comenta, arran d’una conversa del poeta sabadellenc amb Jordi Pujol que es va fer pública: “Convé que als polítics els espolsin el clatell. De vegades es converteixen en una gent terriblement emfàtica i desagradable. A mi em sembla que això és una de les coses que més mal els fa.” (p. 207) Per continuar amb aquestes paraules sobre la seva visió de la política en aquell moment, que com veureu ens resulten d’una actualitat esfereïdora i que ens fan pensar en què en diria, Martí i Pol, de la situació actual de desunió, de posar el partit per davant del país i de la gent… Són aquestes: “La política, ara, per mi, es mou en uns nivells (que diuen) que no tenen res a veure amb la vida quotidiana de la gent. Els partits ja no són representatius del poble. Com a màxim representen un determinat estament, sempre poderós, és clar, que cada cop s’allunya més de la gent. Jo me n’he desentès, dels partits, i penso que si no modifiquen les seves estructures (i no veig pas com ho poden fer) cada dia hi haurà més distància entre ells i nosaltres, i la seva incidència, encara que manin, serà menor. La sort que tinc jo és que no deixo de confiar i creure en els homes, d’un a un.” (p. 207) Encara que sembli mentida, són paraules escrites fa gairebé quaranta anys. Per això he dit més amunt que em semblaven d’una actualitat esfereïdora. Potser que hi rumiem i que ens ho fem mirar tots plegats, però si pot ser, amb l’optimisme lúcid i crític del poeta de Roda de Ter.
