La màgia del jazz

El cartell jazzístic de 2022 combina el millor del territori amb grans icones del jazz internacional, amb cinc caps de cartell. Actuaran, a l’escenari principal, artistes i grups de renom com Standards Supergroup (amb Billy Evans, Randy Brecker, Billy Cobham, Niels Lan Doky i Linley Marthe), la màgica veu de la catalana Sílvia Pérez Cruz, el pianista i compositor Yessaï Karapetian; també es podrà gaudir del talent de la saxofonista Melissa Aldana i del duet format per Richard Bona (que torna al Vijazz, on ja va actuar el 2016) i Alfredo Rodríguez, que fusionaran la música centreafricana i afrocubana.

Hi ha també una proposta complementària dins del Vijazz, que té cada any una gran acollida perquè reuneix algunes de les millors jazzistes catalanes del moment, en un altre marc de gran atractiu com és el claustre de Sant Francesc. El cicle “Elles i el Jazz”, patrocinat per la DO Cava, porta a Vilafranca els tres vespres del Vijazz artistes de la talla d’Ester Quevedo Quintet, Alba Alsina Quintet i Lucía Fumero. El preu de l’entrada és de 18 euros.

I per acabar-ho de rematar, tres propostes més, en clau local (o no tant): l’escenari de la rambla de Sant Francesc i l’espai central –tallat al trànsit– de la rambla de Nostra Senyora acolliran divendres, dissabte i diumenge a la tarda-vespre el doble concert de la Sidral Brass Band i la ballada de Lindy-Hop amb la música en directe dels Apol·lo Jumpers; i les dues Big Bands de l’Escola Municipal de Música de Vilafranca M. Dolors Calvet, acompanyades per Eva Fernández, i sota la direcció del professor de música i compositor Àlex Cassanyes, hauran protagonitzat el dijous 30 de juny al vespre, a l’escenari de la plaça Jaume I, en una prèvia de luxe del Vijazz, l’Enojazz. Un concert amb la saxofonista, cantant i compositora Eva Fernández, amb les big bands que hauran adaptat al format banda alguns dels seus temes, i tocant peces que maridin a la perfecció amb els vins de Família Torres que el públic estigui tastant, explicats conjuntament des de l’escenari per un sommelier i un musicòleg.

El director artístic de la quinzena edició del Vijazz Vilafranca i membre de la junta de l’Acadèmia Tastavins Penedès, Carles Ocaña, explica que “l’objectiu d’aquest any ha estat recuperar l’estil jazzístic del Vijazz on es combinava el talent més proper, amb els grans referents internacionals”. Talment com les primeres deu edicions del festival.

L’altre gran atractiu del Vijazz Vilafranca és la possibilitat de tastar infinitat de referències vinícoles penedesenques. Aquesta combinació, de jazz i de vi, fa que el Vijazz sigui un festival sui generis, diferent de tots els festivals de jazz que es van fent a Catalunya al llarg de l’estiu. Val a dir que el festival vilafranquí obre, habitualment, el calendari de les gires dels grans grups internacionals de jazz pel continent europeu.

A Vilafranca, entre l’1 i el 3 de juliol es podran tastar més de 250 vins d’una vintena de cellers del Penedès. Després de dos anys d’absència per la covid, es recupera la fira de vins i caves a la rambla de Nostra Senyora, que estarà oberta les tardes, vespres i nits de tot el cap de setmana de juliol. Tots tres dies obrirà a 2/4 de 6 de la tarda i no tancarà fins a la 1 de la matinada divendres i dissabte, i fins a les 11 de la nit el diumenge. També hi haurà tastos i maridatges guiats (de vins amb dolços, amb ibèrics, amb formatges, amb sushi…) a partir de les 6 de la tarda a la platea del Teatre Casal.

Tot plegat fa que per Vilafranca, aquest sigui un cap de setmana màgic. Tres dies en què val la pena deixar-se portar pels sons que tenen les seves arrels en aquella llunyana sonoritat creada fa poc més de cent anys a Nova Orleans per la població afroamericana. Unes músiques de les quals han sorgit múltiples variants, que no han deixat d’evolucionar i que són cultura en majúscules.

Dia: Divendres, plaça Jaume I. Hora: 22.30 h.

El danès Niels Lan Doky, per alguns el millor pianista de la seva generació, va iniciar el projecte de la Modern Standards Supergroup amb l’objectiu de renovar el repertori d’estàndards del jazz. I ho va fer envoltant-se d’un elenc de primeres espases de la música i del jazz actual. El quintet reviurà a Vilafranca la vella tradició del jazz i la reinterpretarà per al panorama de la música moderna. L’acompanyaran Bill Evans, saxofonista que debutà a l’escena internacional en la dècada de 1980 amb Milers Davis (amb 21 anys); el trompetista Randy Brecker, guanyador de quatre Grammy, que ha ajudat a donar forma al so del jazz, el rithm&blues i el rock durant més de quatre dècades; Billy Cobham, un dels bateries que més va influir en la manera de tocar aquest instrument als anys 70, que ha enriquit la tècnica de la bateria de jazz i l’ha traslladat amb energia al camp del jazz-rock; i el baix elèctric Linley Marthe, a qui el seu so, el seu estil i el seu ritme profund han convertit en un dels acompanyants més sol·licitats del món.

Dia: Dissabte, plaça Jaume I. Hora: 21 h.

Yessaï és l’àlbum de debut del pianista i compositor armeniofrancès Yessaï Karapetian. Hi presenta nou composicions de música intensa, bella i de gran abast, acompanyat de Théo Moutou (bateria), Marc Karapetian (baix), Gab Gosse (guitarra) i Mounir Sefsouf (saxo). “Vaig trigar sis anys, d’intensa cerca, a formar la meva banda actual, per a aquest enregistrament. Vaig provar dotzenes d’instrumentacions, des de solo fins a trio; instruments occidentals, instruments populars armenis, electrònica… fins que vaig trobar la combinació correcta”, ha explicat.

Part d’aquesta cerca va portar Karapetian als Estats Units, on va passar un any al prestigiós Berklee Global Jazz Institute, estudiant amb grans músics com Danilo Pérez, Joe Lovano, John Patitucci, Terri Lyne Carrington, Dave Liebman, entre altres. I la gravació va ser tot un esport de risc: tots en la mateixa habitació i directe a la cinta, igual que els àlbums de Rudy Van Gelder amb els quals Karapetian es va criar.

Dia: Dissabte, plaça Jaume I. Hora: 23 h.

Sílvia Pérez Cruz és una de les veus més colpidores que ha aparegut en els últims temps a Catalunya. En paraules del compositor uruguaià Jorge Drexler (Oscar 2004 per la cançó Al otro lado del río de la pel·lícula Diarios de motocicleta),  Sílvia Pérez Cruz és “una veu que marca una generació”.

A més de cantant, és compositora, i parla el llenguatge de la música des que té ús de raó: va créixer entre cançons populars ibèriques i llatinoamericanes, es va educar en la clàssica i el jazz, i està contagiada pel flamenc a través d’una connexió que sembla sobrenatural. Canta d’una forma que només és seva, versàtil, una barreja d’estils molt personal i que estremeix. A Vilafranca hi presentarà temes de Farsa (gènere impossible), acompanyada de Marco Mezquida (piano i teclats), Àleix Tobias (percussió), Publio Delgado (guitarres), Bori Albero (contrabaix) i Carlos Montfort (violí).

Dia: Diumenge, plaça Jaume I. Hora: 20 h.

La saxofonista i compositora nominada al Grammy Melissa Aldana va llançar al mercat a principis d’any l’àlbum 12 Stars. Als seus 33 anys, la saxofonista tenor xilena, resident a Brooklyn, ha obtingut reconeixement internacional pel seu treball visionari com a líder d’una banda, així com per la seva interpretació profundament meditativa del llenguatge i el vocabulari.

Va començar amb el saxo alt, influenciada per artistes com Charlie Parker i Cannonball Adderley, però va canviar a tenor en escoltar per primera vegada la música de Sonny Rollins. Va treure el seu primer i precoç àlbum de 2010, Free Fall, i el 2013 es va convertir en la primera instrumentista i la primera música sud-americana a guanyar el Concurs Internacional de Saxofon de Jazz Thelonious Monk. A Vilafranca l’acompanyaran Lage Lund (guitarra), Pablo Menares (baix) i Kush Abadey (bateria).

Dia: Diumenge, plaça Jaume I. Hora: 22 h.

Els artistes nominats als premis Grammy Richard Bona i Alfredo Rodríguez es van adonar per primera vegada del talent que tenien, l’un de l’altre, a través del seu mentor mutu, Quincy Jones. Després d’anys d’amistat, el duet de músics va entrar a l’estudi per treballar junts en l’àlbum Tocororo (2016) de Rodríguez, que va ser produït per Quincy Jones.

El baixista, cantant i multiinstrumentista Richard Bona, d’origen camerunès, és un dels músics africans que millor ha sabut fusionar els sons i tradicions musicals de la seva Àfrica natal, la influència europea i el millor jazz americà. D’Alfredo Rodríguez, Quincy Jones n’ha dit que és “un geni, el millor pianista del món”. Arriba a Vilafranca en formació de sextet, fet que afegeix vigor a la seva paleta acústica.

Els dos talents exploraran a l’escenari principal del Vijazz les moltes afinitats existents entre la música centreafricana i l’afrocubana, tan pròximes i tan evolucionades per separat. Els acompanyaran Ludwig Afonso (batería), Denis Rodriguez (trombó), Carlos Sarduy (trompeta) i Jose Montaña (percussió).

Carles Ocaña va ser un dels fundadors del Vijazz, ara fa quinze anys, i després de cinc anys d’absència de l’organització, enguany torna a agafar-ne la direcció artística

Quina diferència es trobarà enguany el públic del Vijazz respecte dels anys anteriors?

La idea principal és retornar a l’estil jazzístic que hi havia hagut durant els primers anys, que ens va donar un perfil de públic i d’estil de jazz que s’escau millor amb el que l’Acadèmia de Tastavins estava buscant. Els últims anys s’havia quedat en una festa més comarcal i amb gent que venia de Barcelona, i ara volem donar-li un impuls per tornar a recuperar que vingui gent de fora.

Quin estil vas marcar als inicis del Vijazz, que ara vols recuperar?

La gran diferència és o mirar el jazz cap endarrere o mirar el jazz cap endavant, i jo miro el jazz cap endavant. Tenint en compte totes les grans estrelles, però sempre amb una mirada cap endavant.

Què vol dir una mirada cap endavant?

Aquí, per exemple, hem estat els primers a portar a Catalunya Gregory Porter –que té tres Grammy– quan ningú pràcticament el coneixia. Snarky Pappy, que és un dels grans grups actuals, també vam ser els primers que els vam portar. Com que és un festival que no depèn de taquilla, podem arriscar una mica més i fer un estil diferenciat del que es fa habitualment a la resta de festivals de jazz de Catalunya.

Mirar cap endavant… penses en veus joves, i Sílvia Pérez Cruz hi encaixa, però també actuarà el saxofonista Bill Evans, que als anys 80 tocava amb Miles Davis. Per tant, també n’hi ha de no tan joves.

Jo sempre busco noms de referència internacional i grans artistes. Aquesta ha estat la meva màxima perquè és el màxim reclam que té el Vijazz perquè vingui gent de fora. Perquè la idea principal d’aquest festival, a part que en gaudeixi la gent d’aquí, és que vingui gent de fora. I si no portes noms internacionals importants, la gent no ve. Portar propostes que pots veure a Barcelona o a qualsevol lloc, no té gaire interès.

Els grups del Vijazz, no actuen a Barcelona?

No. Excepte la Sílvia Pérez Cruz, evidentment. Però els artistes internacionals que toquen aquí, només toquen aquest estiu al Vijazz.

Els demaneu exclusivitat?

No, però, per exemple, el Modern Standards Supergroups ve de Letònia i després se’n va a l’Stuttgart Festival d’Alemanya. A Yessaï Karapetian el tenim en exclusiva a Catalunya, després se’n va al Festival de Jazz de Vitòria i més tard a Umbria. O sigui, fan gires internacionals per festivals europeus, però a Catalunya només toquen al nostre.

Aprofundim en el concepte de mirada cap endavant. Com s’entén, si venen músics reconsagrats?

Hi ha molts artistes del jazz que estan consagrats, que encara beuen del bibop, del jazz dels anys 50. I tenen el seu públic, a mi també m’agrada. Però les seves propostes tenen una mirada basada en la música que es feia als anys 50, 60, John Coltrane… Tot aquell estil de jazz que tots hem sentit. I hi ha altres artistes de jazz que han evolucionat, com Miles Davis, que era un artista reconegut que podria haver viscut de la música que havia fet anys enrere però que sempre estava innovant. I a mi m’interessa aquesta mena d’artistes.

Quin referent tindríem, aquest any?

El divendres tenim el Modern Standard Supergroup, que són cinc grans artistes que no toquen les músiques que havien fet fa vint anys, sinó que es reuneixen en un projecte especial per una gira i fan estàndards de temes de pop adaptats al jazz.

Fan versions.

Sí. Als anys 40 ja es feia. S’agafaven temes de la música popular, s’adaptaven al jazz i es creaven els estàndards del jazz. Per això el nom de Modern Standard Supergroup. Això és una mirada endavant. No recrear-se en temes que es feien als anys 50, sinó fer propostes innovadores.

Els primers anys del Vijazz ja es feien així?

Recuperem l’essència dels deu primers anys, que és que cada persona pugui tenir un concert al Vijazz que li pugui ser interessant, i això vol dir diversificar molt l’oferta en diferents tipus de jazz. Tenim Melisa Aldana, per exemple, que és aquesta mena de jazz de mirada endarrere, d’una jove de menys de 30 anys que és una de les millors saxofonistes que hi ha. Aquest és el jazz més pur. L’últim concert del diumenge és jazz llatí, que és una festa que entra per les benes, amb Richard Bona, que és un gran baixista. La gent que vingui a gaudir del Vijazz i pensi que el jazz molt complicat no li va, aquí gaudirà perquè entra fàcilment. És cantat, de ritmes molt afrocubans. Després hi ha Yessaï Karapetian, que ha obtingut l’últim premi Rising Stard Award al millor artista emergent de jazz, i el tindrem aquí amb un quintet de joves d’entre 28 i 35 anys. Sempre he volgut introduir al programa jazz europeu de gent jove. Sílvia Pérez Cruz té un altre perfil de públic, i l’any passat li van donar el premi Enderrock al millor disc de jazz amb el Marco Mezquida. I el Modern Standard Supergroup, per la gent a qui li agrada el jazz són icones.

Hi ha algun instrument que t’agrada que domini?

Intento que hi hagi varietat.

Veient la nòmina d’artistes dels primers anys i d’aquest any, jo crec que tens preferència pel piano.

[riu] Soc pianista. I m’agrada, però intento que la meva passió no es vegi molt reflectida al programa. És evident que hi ha hagut grans pianistes que han passat per aquí. Michel Camilo, Kenny Barron, Eddie Palmieri, Hiromi va fer un concert impressionant, que l’any següent de ser aquí va fer el concert inaugural dels Jocs Olímpics del Japó.

Hi ha també el cicle Elles i el Jazz, que s’ha desbordat perquè hi ha caps de cartell que han sortit del petit format i que actuen a l’escenari principal. Enguany Sílvia Pérez Cruz.

Sempre he volgut introduir dones al programa, però no perquè siguin dones sinó perquè siguin bons músics. Pel Vijazz han passat grans dones: Terri Lyne Carrington (una gran bateria), Dianne Reeves, Cécile McLorin. Amb Elles i el Jazz vaig voler crear un cicle per a les dones del jazz catalanes. I a la DO Cava se li va obrir el cel obert i s’hi va llançar de cap, ho va voler patrocinar i fer uns maridatges amb caves rosats, fruits vermells. A cada edició intento portar tres figures emergents del jazz protagonitzat i liderat per dones. Crec que Ester Quevedo, Lucía Fumero i Alba Alsina són tres propostes molt interessants.

Internacionalment, pels artistes, es coneix el Vijazz?

Cada vegada més. El Vijazz s’ha fet un nom a nivell internacional. Pensa que per aquí ha passat Chick Corea, ha passat Marcus Miller… molta gent. Es retroalimenten.

I a banda de la nòmina d’artistes que hagin desfilat, què els atreu del Vijazz?

El concepte de festival i l’entorn, que flipen, és màgic. L’artista entra aquí, puja per darrere l’escenari a fer la prova de so i veu la catedral; i després, quan és al concert, amb tota la plaça plena de gom a gom, això és molt emotiu. A més, la gent respon superbé a tots els concerts, molt respectuosa i molt bolcada, i això l’artista ho percep. I també hi ha el tracte que es dona als artistes des del moment que arriben fins que marxen. No som professionals però intentem ser-ho al màxim, i ells ho noten.

És poc habitual, en concerts de jazz, un aforament que voreja les 2.500 persones?

Normalment, hi ha escenaris grans en concerts de pagament: en amfiteatres, en estadis, al Grec… Hi estan habituats, però aquest entorn amb la basílica i el Palau Baltà de fons els crea un bon rotllo i sempre han sortit sorpresos de l’entorn i de la resposta del públic.

Hi ha públic que vingui de lluny expressament per al Vijazz?

Fins al 2016 havien arribat bastants estrangers: belgues, francesos, de l’Estat Espanyol (el País Basc, València, Madrid), Andorra. Recordo el concert de Tower of Power (2011), que va ser l’únic que van fer a Espanya, i és un grup mític dels anys 70 del funk americà. La gent ens trucava des del País Basc i des de Madrid per saber on s’havien de comprar les entrades. I no s’acabaven de creure que fos gratuït. De fet, va haver-hi tanta gent que vam treure totes les cadires perquè sinó, teníem una allau de gent. Tenim referències que ve gent de fora a passar el cap de setmana perquè ens demanen on comprar entrades.

per Xavi Viles · Sommelier

Arriba el Vijazz a Vilafranca, una proposta de vins i música jazz, en què sense adonar-nos-en estem fent el joc de maridar un dels estils més emblemàtics del segle passat als Estats Units amb vins del nostre territori.

Això m’ha portat a preguntar-me quins tipus de vins del Penedès són els més adients per escoltar i gaudir aquest estil de música.

La veritat és que segurament és molt personal, ja que tenim diferents estils de jazz que poden transmetre diferents sensacions i emocions a cadascú. Però jo us faig la meva reflexió genèrica.

Vins blancs Penedès

Si el que tenim a la copa és un vi blanc jove amb varietats més expressives, afruitades i perfumades, com el chardonnay, la malvasia, el muscat o un gewurztraminer, per exemple, l’estil swing i les big bands amb més ritme i intensitat li poden anar de luxe.

Per acompanyar una copa de xarel·lo del Penedès, amb força caràcter i amb un pas per boca complex, jo m’imagino un estil de jazz amb una vocalista de veu potent. Per gaudir-ho amb la verticalitat i tensió de la veu solista.

Si, en canvi, ens agraden els vins blancs amb força estructura, criança i que es noti el pas per la fusta, d’aquells que vas bevent tranquil·lament, el que esperaria és un estil cool jazz, sense tanta improvisació i més pausat.

Vins negres Penedès

L’estil de música free jazz, de la dècada dels 60, quasi sense regles i amb llibertat absoluta per als músics, ho combinaria amb un negre jove, sense criança, sense complexos, amb varietats que ens donin molta fruita i amb un pas per boca expressiu, saborós i fàcil.

Contràriament, el jazz més clàssic i tradicional, o bé un blues, són perfectes per acompanyar una copa de vi negre de criança, amb complexitat, dels que olores i olores, per acabar fent un glop intens i llarg.

Vins escumosos

Una copa de cava fresc, afruitat, cítric, en què no necessitem pensar-hi massa, ens pot anar fenomenalment per introduir-nos als estils de fusió, el jazz rock, el jazz llatí, el jazz flamenc i altres que han anat sorgint a partir dels anys 70.

Els Grans Reserva, més elegants, més fins, més madurs i més estructurats, podrien acompanyar una estona de jazz en què el protagonista de la banda fos un solista de trompeta, instrument considerat per molts la reina del jazz.