Les actuals maneres de fer ens han allunyat de la mort i de la malaltia; sembla que el valor predominant podria ser que tothom és jove i ben plantat. D’una manera quasi generalitzada, la mort ha passat a ser una forma asèptica d’hospital, de tanatori. I massa sovint, quan una persona pateix una malaltia, es torna gairebé invisible en l’esfera social. Com si el dolor, la fi de la vida, tingués menys validesa que els altres aspectes de l’existència. Tot plegat ho escric després d’haver assistit a un enterrament en un poble del Penedès. Família, amics, veïns i coneguts, reunits davant de la casa del difunt. Saludant-se, refent coneixences i afectes. Acompanyant-los fins a l’església. A peu, amb tranquil·litat. El dol hi és present, però també el reconeixement, l’harmonia, el record. I saber-nos idèntics davant la mort.
