No hi ha res com la presència de l’altre per percebre’l en tota la seva magnitud. És com una mena de fil conductor i subtil que ens uneix i ens vincula. Personal i professionalment, mai no havia tingut tan present la importància d’un aspecte com és el de la presència física com durant aquest procés de retrobament amb els que estimo i amb els usuaris dels grups de treball entre els quals intento potenciar l’estimulació cognitiva i emocional.
Com a equip de treball, la meva companya de projecte i jo vam insistir moltíssim als consistoris pels quals treballem en la necessitat de mantenir una trobada presencial abans de donar per tancat un curs que els darrers mesos ha estat impartit a distància. En alguns casos ha estat possible d’una manera consensuada i informal, fora dels equipaments municipals, i en altres s’ha pogut fins i tot tornar a treballar in situ el mes de juliol. En ambdós casos ha estat un regal pels sentits. Ens hem comunicat a tots nivells i ho hem fet amb especial delit després d’aquest període d’absència. En concret, però, l’experiència de reprendre les sessions de treball durant el mes de juliol està provocant –com ja havia passat durant el confinament i desconfinament– tot un seguit de situacions sorprenents, emocionants i, de vegades, entendridores.
El gruix de la feina feta durant aquests darrers mesos des de casa ha permès mantenir les neurones actives; la consciència i posada en pràctica del treball emocional setmanal via internet des del mes de març ha introduït cert equilibri i lluminositat en un context tan complex; la connexió digital ha propiciat l’expressió verbal i emocional continuada, fent palès l’afecte que existeix entre ells i elles i l’agraïment que senten per haver-se sentit sostinguts i, sobretot, l’experiència ha possibilitat constatar que –tot i els inconvenients de salut vinculats a l’edat i a les circumstàncies– es continuen tenint unes ganes d’aprendre i viure que commouen la pell.
Gràcies als nostres usuaris i usuàries per fer d’aquest retrobament un veritable plaer!
