En Josep Comas Areñas (Sora, 1946-2024), més conegut amb el pseudònim de “Josep de Sora”, ens va deixar fa ben poc, amb una nova obra ben acabada, Runes cobejades (Associació Cultural Gombau de Besora, 2024), que, com podem deduir pel pròleg del mateix Josep, ja intuïa que podia ser la seva darrera: “Per altra banda, em pregunto si aquest serà el meu darrer llibre; n’he parlat d’esgallimpada altres vegades sense massa convicció, però diria que aquest cop…” (p. 6-7). En el mateix pròleg, titulat “Uns comentaris previs”, ens deixa clar què pretén i les característiques fonamentals del seu estil: “Com alguns altres dels meus llibres, Runes cobejades l’hem de situar dins del gènere de narrativa. Aquest estil literari té una gran cabuda, de manera que hom hi barreja realitat i ficció, fets històrics i altres imaginats; això sí, en el meu cas, dins d’un rigorós realisme, sempre comptant amb els factors de temps i espai.” (p. 5). Aquesta declaració de principis se’ns confirma en el text, que ens fa pensar, amb totes les distàncies que vulgueu, en Josep Pla, l’únic autor esmentat al llarg de l’obra (p. 152): perquè a Runes cobejades, com en moltes de les obres de Pla, tot gira al voltant d’anècdotes i de petites intrigues; perquè hi abunden les reflexions filosòfiques breus, que podríem qualificar d’arran de terra, ja que se solen posar en boca del narrador; perquè hi ha retrats detallats de personatges i d’alguns indrets i fins i tot d’algunes de les accions, que de vegades són veritables fitxes antropològiques o etnològiques; perquè hi abunden els excursos o digressions; i encara perquè també hi trobem tocs d’humor, d’ironia, que ens fan pensar en la murrieria planiana. Tot en una llengua molt rica, plena de dites i frases fetes, sempre ben imbricades en el context; com també ho són les comparacions, molt variades i apropiades. Llàstima que el text no hagi passat per un bon corrector, que ens hagués estalviat errors de signes de puntuació i tipogràfics, de castellanismes sintàctics (el doncs causal en seria el millor exemple)…
I de què tracta Runes cobejades? Doncs de la vida i miracles, si em permeteu l’expressió, de la gent d’un poblet de pagès, Monestrell, que per moltes raons (situació geogràfica i llocs esmentats, alguns fets històrics, característiques socials i antropològiques…) podríem identificar amb Sora (Osona). En Josep, a través d’un narrador personatge, anomenat Daniel i que és el carter del poble, ens va parlant dels habitants d’aquest indret, sobretot a través de la família del mas Fogueró, que també és propietària del petit mas de Cal Guixeres, en runes (les del títol de l’obra, que portaran molta cua i que esdevenen una de les intrigues principals del text) des que l’aiguat del 1940 se’l va emportar poc després que la família es traslladés al nou mas.
Des del 1940 al 1964, amb algun salt temporal enrere (hi ha alguna referència a la Guerra Civil i fins i tot a la Tercera Guerra Carlina), anem coneixent les vicissituds d’aquesta família, al llarg de tres generacions, i de les que s’hi relacionen, sobretot per matrimonis. I, més per damunt, també les de molts altres veïns del municipi, tant de les masies com del nucli del poble, entorn de l’església i del bar de cal Fornetó; dues fonts d’informació bàsiques (el bar i la sortida de missa major) per a tothom, però sobretot per al carter-narrador. Tot i que també n’hi ha una altra de ben especial, de font d’informació, la d’en Calça-quatre, un veí de Ripoll, tafaner, que no pas xafarder com ens aclareix el narrador (p. 106), que gràcies al mercat dels dissabtes s’assabenta de tot.
Un bon retrat d’una època que en Josep de Sora ens ha volgut deixar i que ja no podrà continuar, com també sembla que intueixi al final de l’obra, quan fa dir al carter-narrador: “Aprofitant aquesta conjuntura [el casament d’en Daniel-carter], ara sí, deixo de ficar el nas a pertot, relatant el fer i desfer del veïnat.” (p. 245)
