L’adolescència és un dels períodes més crítics de la vida i no sempre li traiem tot el suc perquè les expectatives que tenim els adults sobre aquesta etapa són massa altes i els acompanyem malament. Dels adolescents esperem que siguin reflexius, aprenguin dels errors, no es descontrolin i es distreguin per petites coses sense importància, que quan els demanem que facin alguna cosa a casa ens responguin i ho facin sense que es converteixi en un combat de veure qui guanya, que no pensin només en què faran el proper cap de setmana sinó en el que volen fer d’aquí a cinc anys, que a classe pensin abans de dir el primer que pensen i siguin menys impulsius, que s’esforcin, que siguin prosocials… Hem de ser conscients que perdrem moltes d’aquestes “partides” però per guanyar la “batalla” podem adoptar estratègies: baixant una mica el llistó de les expectatives tan altes que ens havíem marcat com a objectius innegociables, acompanyar-los amb models i valors, aportant un polsim adequat de motivació i esperant que el tsunami d’hormones passi sense deixar massa seqüeles. Tenen dret a equivocar-se i és bo que ho facin.
Louann Brizendin (2010) explica un símil que penso que pot ajudar a entendre el perquè de tot plegat. Si la testosterona fos cervesa, un nen de nou anys es beuria una gerra al dia, però quan aquest noi tingui quinze anys en consumirà vuit litres, unes vint vegades més. Si en el cas dels nois el tsunami que pateixen és de testosterona, en les noies passa tres quarts del mateix amb els estrògens. La cascada hormonal amb què han de conviure els adolescents generen canvis emocionals, afecten la memòria i la capacitat d’aprenentatge. Afegim-hi que els adolescents encara estan en ple procés de maduració i mielinització del seu lòbul frontal, els efectes que sobre ells tenen els estils parentals, de comunicació, l’entorn i la necessitat que tenen de buscar límits i noves experiències i obtindrem un retrat aproximat de la magnitud de la tragèdia, o no.
Necessiten que els acompanyem i que posem en joc allò que hem après a l’adultesa: què vol dir tenir paciència.
