Comença amb discreció: la tarda que s’allarga, un deix de llum ataronjada que resplendeix vibrant rere la línia blava de l’horitzó marí, el serrell d’un mantó de Manila que adorna un cartell de carnaval, els caramels blaus, grocs, vermells i verds que apareixen a l’entrada del supermercat. Va agafant embranzida: cartells i avisos de les societats a les portes dels establiments, a les xarxes socials, anuncis de balls, de sopars, de trobades, ecos de músiques estimades, enyorades, reblertes de records de tants carnavals, de tantes Comparses. Finalment, esclata; balls de mantons, competències musicals, merengues glorioses, apegaloses, lúdiques; i la multitud festiva, balladora, que celebra l’arribada del Rei a la manera vilanovina, amb més ganes de divertir-se que no pas de lluir-se. Aleshores, ja, el dissabte de les proves esportives, del caramel, del ball de Mascarots, i la gran eclosió de la Comparsa, la cita esperada tot l’any, la del diumenge únic en què sortim al carrer i la plaça és nostra.
Encara falten actes: el dilluns dels Cors, el dimarts del Vidalot, el dimecres de l’Enterrament de la Sardina. Però de moment resten en suspens, com els caramels que estan a punt de caure sobre la plaça de la Vila, en cascada, com una capa, com un vel tens i acolorit que embolcallarà aviat els comparsers i comparseres, mentre la banda continua tocant el Turuta una vegada i una altra, una tonada que associarem a la festa per anys que passin, per lluny que n’estiguem.
I ara el temps s’ha aturat en aquesta plaça extraordinària, en aquest moment únic. Tot d’una soc la nena que hi va anar per primer cop als 9 anys, sempre amb el mateix comparser, fins als 14. Soc la noia que no hi va poder ser per falta de comparser, la travessa del desert dels anys de l’institut, quan tot era més cerimoniós i formal que no pas ara, per sort de les comparseres d’ara! Soc la universitària que feia mans i mànigues per trobar algun comparser amb qui poder fruir d’aquest matí de diumenge extraordinari; un any amb un amic de Barcelona, un any amb el meu germà Ramon. Temps en què poder sentir el Turuta sota la pluja de caramels de la plaça de la Vila esdevenia una fita irrenunciable de l’any, de les coses bones de la vida, també com a mare jove, amb l’excusa d’acompanyar els nens que estrenaven les primeres barretines, duent-los els caramels de recanvi, ben amatent perquè no es perdessin.
Tot d’una el temps torna a transcórrer fins al present. Ara estic amb el meu marit al balcó de la casa Olivella, veient la Comparsa, respirant l’aire màgic del carnaval. I estem bé, i hi estem bé. Però, tanmateix…