A principis del segle passat es va originar un gran canvi en la pintura que fins llavors imperava a Europa i a la qual rendia homenatge tota la burgesia, que era la classe a la qual era reservada pràcticament en la seva totalitat. I va ser precisament en aquest canvi que l’art es va venjar sobradament de la burgesia, reduint-la i fent-ne mofa fins a l’extrem, fent-li pagar les injustícies que, en un moment donat, va cometre. Podem assegurar sense equivocar-nos que el net o besnet d’aquell setciències que despotricava a viva veu davant del Dejeuner sur l’herbe, assumeix avui un semblant còmic davant un veritable mot encreuat de Tàpies, Kandinsky o Klee, insinuant un somriure servil de comprensió a les explicacions que se li donen.
La pintura que triomfà fins a la mateixa agonia del segle anterior va quedar ferida de mort amb la descomposició iniciada per Monet i seguida per Manet, Sisley, Pissarro, Renoir, Vuillard, Bonnard i els més “salvatges” Cezanne, Matisse, Duffy, Van Gogh, Picasso, Mondrian, Klee… Però no tots ells mereixen ser glorificats i no tota la sang que corre per les artèries d’aquesta pintura és autèntica; no tota la pintura d’aquests homes és un paradigma de bellesa que honora el conjunt de la cultura universal. La resposta a tanta incògnita no és fàcil, ja que, quina actitud hem d’adoptar davant dels seus estils? Com hem d’interpretar-los i, fins i tot, justificar-los? Com podem nosaltres posar en tela de judici la seva glòria universal?
En el cas de Klee, Tàpies i el mateix Picasso, m’atreviria a dir que no foren, ni són, tan genials com es pretén. És ben veritat que ajuden a esclafar les lleis imperants de les acaballes del XIX, i se’ls ha d’agrair. Però penso que només la fervorosa adhesió que aquests pintors i altres com ells han originat en amplis sectors de l’opinió general han impedit, com si es tractés d’una sordina , que protestes molt documentades se sentissin en contra de les seves llibertats i elucubracions.
Soc conscient que de poc servirà el meu estudi sobre el fenomen succeït amb l’art incomprensible d’aquests homes i que circumstàncies com un total desconcert, una publicitat d’envergadura gegantesca i la gran personalitat que no se’ls pot negar, els han situat en sòlids pedestals. Pot ser que estigui equivocat, però el temps passarà balanç, encara que avui els elogis hiperbòlics enterboleixin un judici serè i imparcial. Caldrà deixar transcórrer el temps.
