Una part del treball que duc a terme com a escoltadora té a veure amb connectar amb la realitat o, el que és el mateix, apropar-nos a la quotidianitat d’avui dia a través dels audiovisuals. I és que actualment, que tot succeeix tan de pressa, sovint perdem el fil del que passa. Amb aquesta activitat intentem estar una mica al dia, però també entendre que, si no hi arribem, és perquè realment és complex seguir el ritme tinguis l’edat que tinguis.
Es tracta d’una tasca que dona seguretat ja que si saps de què va la cosa, te la pots mirar d’una altra manera i, fins i tot, et pots atrevir a participar-ne. És el cas d’una senyora que, després d’una sessió en la qual vam estar parlant dels youtubers i en vam poder veure alguns en acció, va deixar-li anar al seu net –com qui no vol la cosa– que a ella li agradava especialment “fulanito de tal”. El net encara flipa ara, però l’autoestima de la iaia no se sap ben bé si és a Mart o bé ja ha arribat a Saturn.
De tota manera, el més curiós de tot plegat no és que la gent gran trobi la manera de connectar amb altres generacions; el més interessant és que amb aquesta pràctica es fomenta com una mena de necessitat de saber que ens manté alerta en relació a allò que desconeixem, molt contràriament al que sovint passa, que no en volem saber res de res.
I, es clar, passa el que passa. I aquí arriba el segon exemple, que es va produir tot just fa una setmana. Una usuària amb uns quants anys de bagatge a la recàmera em demana que li busqui imatges de com es balla el “swish”. Ni jo, ni la resta d’usuaris, ni els voluntaris que érem a la sala vam entendre què ens estava demanant i li vam preguntar si es referia al swing o al twist –pressuposant que havia d’estar confosa– i ella ens va dir que no, que no estàvem al dia i que, per tant, investiguéssim. Ens deixà amb la mosca rere l’orella i ens obligà a estar atents, de la mateixa manera que ella, a qui li agrada molt el ball, ho havia estat per descobrir què hi havia de nou. Això era un divendres pel matí i per la tarda, tot recollint la meva filla de deu anys a l’escola, vaig sentir que ella i les seves companyes parlaven d’una cosa que s’assemblava molt al que m’havia comentat aquella senyora tot just unes hores abans i, efectivament, em vaig adonar que era ella la que anava prou bé i nosaltres els que no estàvem gens al cas.
Ella havia fet els deures. Havia entrenat en l’art de connectar amb la realitat, tal i com jo l’havia animada a fer, i em va fer entendre que, quan hi ha curiositat i es desterren alguns prejudicis, tots som bons a l’hora d’estar al cas i, per tant, al dia. Ara ja només ens cal practicar fins a ballar el millor possible el “swish swish dance”.
