Com s’ha demostrat arreu del món, l’alta velocitat ferroviària és una infraestructura que no genera nous desplaçaments i, per tant, no genera riquesa. Afavoreix la concentració de població en grans ciutats (les estacions han d’estar molt allunyades entre si), afavoreix les desigualtats socials (és car i beneficia un estrat social determinat) i no permet el transport de mercaderies, de manera que perjudica la indústria exportadora.

En canvi, invertir en Rodalies genera riquesa: redueix els costos relacionats amb la congestió a les grans ciutats, el temps de transport i les emissions de CO2, NOX, i altres contaminants. Però en contra del que dictaria el sentit comú, l’estat espanyol inverteix molt més en AVE que en Rodalies i aquest fet és encara més sagnant si es posa el focus a Catalunya. Per això, aquesta oferta de transport perd viatgers mentre Ferrocarrils de la Generalitat o el metro en guanyen.

L’espanyol és l’estat del món que més despesa ha fet per habitant en alta velocitat, el segon amb més quilòmetres de via, darrere la Xina, i el que menys utilització en fa per km de via. Espanya té 85 quilòmetres de via d’AVE per cada milió d’habitants mentre que França en té 30, el Japó 20, Itàlia 16, Alemanya 13, Corea del Sud 10 i la Xina 8. Tot i això, ha invertit, inverteix i invertirà en alta velocitat. Per què? Es tracta d’una infraestructura molt cara d’executar i de mantenir i les grans empreses constructores (Acciona, FCC, SACYR, OHL, Ferrovial i ACS), vinculades a famílies espanyoles arrelades profundament en el franquisme (els Pino, Koplovitz, Carceller, Villar Mir, Entrecanales i l’afegit Florentino Pérez, propietari també de Dragados, fundada en ple franquisme) van veure la possibilitat d’enriquir-se invertint-hi.

Ho van fer premeditadament, aprofitant-se d’un cert retard de desenvolupament a l’estat espanyol, generat en bona part pels anys de dictadura. I ho ha fet amb el suport de la UE i dels seus principals països donants (França i Alemanya), que han aconseguit recuperar part dels fons estructurals destinats a Espanya després de la firma del tractat de Maastricht, a través de contractes de compra de tecnologia.

No contents amb això, han exportat l’invent a l’Aràbia Saudita mitjançant la monarquia espanyola, amb trenta anys d’experiència com a comissionista en la compra/venda del petroli de la zona i en l’armament espanyol.

Cap partit espanyol posa en dubte aquesta sagnia. Per què? Potser ho hauríem de preguntar, també, a la Llotja del Bernabéu. Els 16.000 milions anuals de dèficit fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya donen per fer molts quilòmetres de via d’AVE. Una via que no ens porta enlloc, com seguir a Espanya.

Albert Noguera i Gros (ANC)
Enginyer de camins

FER UN COMENTARI