L’Elvira és una noia hongaresa que va viure, estudiar i treballar molts anys a Londres, uns quants dels quals amb l’Oriol, un vilafranquí que s’hi va fer pilot d’aviació.
El curs passat van venir a viure a Vilafranca, on ell es va quedar temporalment sense feina per culpa de la pandèmia i ella trobava una ocupació de professora d’anglès en una escola de la vila. Li van recomanar el meu nom perquè li ensenyés català i vam pactar, més que no pas constituir una parella lingüística, el que actualment es coneix com un win-win: fem cada setmana una hora de classe de català i una hora de conversa que pretén millorar el meu pobre anglès. L’Oriol, que torna a pilotar avions –quins retombs que té, la vida!– era alumne meu a l’escola primària.
¿Voleu una trajectòria més cosmopolita, una realitat més coincident amb el que hom entén per “ciutadà del món”? L’Elvira parla hongarès, alemany, anglès com una nadiua –confessa que pensa en anglès, somia en anglès, etc.– i català de manera excel·lent i molt singular pel poc temps que fa que és aquí i sobretot pel que estem acostumats a veure. En canvi, ves quina raresa, pràcticament no coneix el castellà.
Amb aquest currículum, es troba immersa en un context que li fa viure una situació que no entén: ¿com és que pràcticament tothom –a Vilafranca, eh!– se li adreça en castellà? Ella inicia una conversa en català –en un bon català, insisteixo–, però aquest absurd i atàvic sentit de l’educació que ens caracteritza fa que, per poc que hom la identifiqui com a estrangera, li parli en castellà. Si no fos tan generalitzat, aquest sentit de la “bona educació”, seria gairebé un fenomen paranormal. I resulta que l’Elvira –malgrat que l’havia estudiat una mica a la facultat– no havia estat mai en contacte amb el castellà fins que no ha arribat a Vilafranca; lògicament, doncs, no entenia el castellà.
Ara ja comença a ser diferent, és clar, perquè, com tothom sap prou bé, el castellà és tan bandejat i perseguit a Catalunya que l’Elvira ja l’entén força. A Vilafranca, repeteixo! Però no és solament que no l’entengui prou: és que s’hi rebel·la. Com és –deu pensar– que la gent d’aquí s’estimi tant la seva llengua i faci tan poc per promocionar-la?
La majoria de vosaltres deveu estar pensant, a hores d’ara, que no descobreixo res i que aquest és el nostre pa de cada dia. Però fixeu-vos bé en el matís: parlem en castellà amb una persona que ens diu que no l’entén, que per favor li parlem en català!
Ho dic en primera persona del plural referint-me a un costum corrent, però us ben asseguro que jo no ho he fet mai, això.
Moltes gràcies, Elvira, i endavant contra vent i marea!
