La manera com s’està gestionant aquesta pandèmia –més enllà de si ha estat adequada o no a nivell sanitari, però també polític, econòmic, psicològic, social– està tenint una repercussió considerable en l’equilibri emocional de les persones. Molt en concret, a nivell de vincle relacional, unes per por de contagiar-se i altres perquè no saben ben bé com reaccionarà l’altre davant d’un gest de confiança, ens hem deixat de tocar i d’apropar i, després de tant de temps de no fer-ho, comencem a notar que tot plegat ens passa factura.
Les restriccions tornen a planejar pels nostres universos familiars i molta gent ja està gestionant l’estrès com pot abans que aquestes limitacions passin a ser anunciades en ferm. Moltes persones comenten que el que més incideix en el seu estat d’ànim és aquest continu anar llançant possibles mesures que després no es materialitzen o triguen setmanes a fer-se efectives. L’amenaça descol·loca i fa estar en un estat ansiós que tard o d’hora repercuteix en l’actitud vital i, en conseqüència, en l’estat físic.
Després de tant de temps com fa que s’està en aquest context, hi ha els que ja han deixat de viure amb por i han anat constituint la seva pròpia forma de col·locar-se en funció del que passa en cada moment –s’han adaptat a les circumstàncies–, mentre que molts altres transiten cada instant en un estat d’alerta contínua i impregnat de neguit que es comença a viure com a normal.
Tot plegat em fa pensar que potser hem perdut l’hàbit de trobar el nostre propòsit de vida i adaptar-nos a les circumstàncies, per passar a combregar amb el fet que existeix un context i que cal encaixar el nostre sentit de viure en el difús marge de maniobra que ens atorga.
