Un dels aspectes positius de la pandèmia ha estat la difusió pública dels plens municipals en la gran majoria de municipis. Fins ara aquest privilegi només estava reservat a un seguit de municipis més grans que tenien la sort de gaudir de televisió pública o, almenys, de ràdio municipal. Durant aquest any i escaig per la xarxa s’han pogut seguir tota mena de plens d’altres consistoris amb menys recursos. El ple hauria de ser la Champions de la política, allí on es tracten els temes més transcendentals de la gestió municipal, però ja fa dies que s’han convertit en un pur tràmit en què alguns polítics, i en especial abans de la cita electoral, fan una mena de discurs de campanya electoral.
Els plens tenen unes claus importants que cal conèixer per saber en tot moment què tens al davant. Primer de tot, en la immensa majoria de casos cada formació o coalició política vota a l’uníson cada punt d’aquest plenari. Algunes vegades, quan és una cosa trivial, es deixa llibertat de vot entre els membres del partit. Quan per coses de la vida hi ha un empat en el plenari, el vot de qualitat de l’alcalde decideix per quin costat es decanta la balança. La part més avorrida de tot plegat és que molts cops ja saps com acabarà la votació. Seria la mateixa situació que quan veus un partit de futbol sabent el resultat final.
En el ple pot haver-hi tota mena de propostes. Algunes de tràmit. Altres que poden ser viables. També les que es posen en competències d’altres administracions o simplement algunes que només es poden realitzar amb la participació de forces immaterials. Al final el més interessant de tot plegat acaben sent els precs i preguntes, en què la gent pregunta el que vol i el polític pot respondre en la mateixa línia. Ja ho sabeu. Hi ha moments genials, però la majoria de vegades estan al nivell d’una telenovel·la turca.
