Giusi Nicolini, alcaldessa de Lampedusa, una petita illa italiana davant la costa de Tunísia, ha estat una icona europea en l’acolliment de refugiats. Tanmateix, en les darreres eleccions municipals ha quedat en tercer lloc amb només 900 vots dels 4.000 emesos. Les ha guanyades Salvatore Martello, un antic militant comunista.
Nicolini ha estat candidata al Nobel de la Pau, amb molts reconeixements internacionals. En rebre el premi de la Fundació Simone de Beauvoir, va manifestar: “Refuso aquesta política europea immoral i vergonyosa. Una política de murs que posa en perill el nostre benestar, la nostra serenitat. No només a Lesbos, sinó també a Quios o a Calais”.
Què ha passat, doncs? El cas il·lustra el fet que l’acció de lideratge a favor de la generositat col·lectiva -de llarga durada- depèn de factors que la fan més fràgil del que sembla.
Segons l’oposició, però, es desocupava de la gestió quotidiana “per córrer als platós de televisió”, que no ha usat a favor de l’illa; incapacitat per al diàleg; manca real de millores (la construcció il·legal, les escombraries, l’aigua potable…); poca claredat en els nomenaments de càrrecs… I silenci davant de l’Estat italià que està convertint l’illa en un centre estratègic de comunicacions militars.
Cal dir que tant els poders italians com els europeus van prometre ajuts i millores que han arribat amb comptagotes, mentre els camps de refugiats de l’illa anaven convertint-se cada cop més en llocs inhòspits i indignes. Caldria, encara, més contrast informatiu, però el cas obliga a reflexionar-hi.
