Matilda, una àvia madrilenya resident a Barcelona, va patir durant anys un greu problema coronari i, finalment, ara farà uns quinze anys, li van fer un trasplantament de cor. La seva vida va fer un tomb. Sentia noves energies per fer allò que abans mai hauria somiat. Fa uns tres anys, va arribar a un hospital proper per una fractura i va explicar a qui la volgués escoltar el seu cas. Ho va fer amb veu petita. Tenia por que pensessin malament d’ella. Passejant un dia pels carrers de Barcelona, ja recuperada del trasplantament, el cor li va fer un batec estrany quan va passar pel costat d’una dona. Es va posar a plorar, va sentir la necessitat d’abraçar-la i després de l’ensurt de la dona li va demanar el telèfon per parlar. Al cap de dos dies van quedar i la Matilda va lligar caps amb la poca informació que li va donar el metge, després de l’operació. El donant havia estat un noi de 24 anys de Barcelona. Qui Matilda tenia davant era la Clara, la mare del noi donant, en Bernat. Una gran casualitat va fer que es trobessin. A partir d’aquell dia van ser amigues inseparables fins al dia en què la Clara va morir per un càncer.
El cas, explicat per l’àvia i conegut aquests dies per qui escriu aquestes línies a través d’una de les persones a qui li ho va explicar, obre interrogants. El cor té memòria?
En les darreres dècades s’ha avançat molt en la recerca sobre l’eix cervell-cor gràcies als treballs pioners d’investigadors com els de John Andrew Armour (2004, 2008). Les evidències ens deixen bocabadats, igual que la història que explicàvem abans.
Resumeixo i intento simplificar quatre dades. Fins al moment s’ha pogut certificar la presència d’un feix de neurones al cor –unes 40.000, diuen algunes fonts– com les que tenim en un mil·límetre cúbic del cervell. Aquesta xarxa té connexions aferents i eferents amb el sistema nerviós autònom, però també una xarxa que només connecta amb els ganglis del cor com si fos una xarxa autònoma, que regularia l’homeòstasi del cor. Però aquesta xarxa podria emmagatzemar records? El que sabem del cert és el que el cor és vulnerable a l’estrès i als desamors. Es coneix com la síndrome de Tako-Tsubo o del cor trencat. Ara com ara no hi ha més evidències.
A l’Alt Penedès tenim un altre cas d’amics inseparables després d’un trasplantament: la de l’amic Servand, l’alcalde de Mediona, i en Tomàs. Va ser una donació d’un ronyó en vida. Eren amics, però d’aleshores ençà són inseparables.
El cervell no és l’únic òrgan que hi sent. El cor i les nostres entranyes també. Deixem temps perquè la recerca científica trobi el perquè.
