Hi ha dos verbs que aviat incrementaran la llista dels desapareguts (i serà una –altra– llàstima, perquè fa quatre dies eren ben vius). Parlo, en primer lloc, de llescar (el pa o el suro, però sobretot, el pa); és evident que vol dir tallar, però específicament: tallar en llesques el pa o una panna de suro (per a fer-ne taps). Fa temps que, quan algú demana una barra o un rodó, al forn, només sento: “El vol tallat?” O simplement: “Tallat?”
El DCVB diu que, a Borredà, “Llesqueu molts anys!” és una deformació del “Visqueu molts anys!” Que a Eivissa, quan no s’hi veu gens, diuen: “Fa una fosca que talment la podem llescar.” A València diuen: “Qui no pot llescar, les engrunes aprofita”, és a dir, cal fer allò que podem i no allò que voldríem. “Pa llescat, sense vergonya és menjat”, diuen en alguna altra banda; com “Qui no el sap llescar, no el sap guanyar” i “Per peresa de llescar el peresós no menja pa”. I a l’Empordà, finalment: “Pa fresc; qui en vol, que se’n llesc.” Amb una riquesa lèxica tan meravellosa, ¿no fa pena que la nostra llengua “evolucioni” tant que a cada bugada perdem un llençol? El meu sogre era forner; com s’entristiria, amb aquest panorama!
Una cosa molt semblant passa amb el verb tastar. És evident, també, que vol dir provar, però quan parlem de menjar o de beure podem –o podríem– enriquir –o més ben dit, deixar d’empobrir– el nostre vocabulari si fèiem servir tastar.
Exemples del DIEC2: “Deixa’m tastar aquesta salsa, a veure si està bé de sal… Tasta aquest vi: és molt millor que l’altre. De faves, no n’he menjades gaires: no he fet sinó tastar-les. Avui he tastat les faves: no n’havia menjades mai. Ets molt malcreient: hauràs de tastar les garrotades.”
El DCVB diu que “tastar el garrot” vol dir rebre garrotades; i “tastar els punys d’algú”, rebre’n cops de puny. Fem que la nostra llengua deixi de tastar tant el garrot com els cops de puny i tasti tot allò que acabarem menjant o bevent si ens n’agrada el tast. Bon profit i salut!
