Per aquelles coses que passen, El Calze (Editorial 3i4, València 2015) del periodista, historiador i llibreter Jordi Romeu (Santa Margarida i els Monjos, 1960), em va quedar colgat a la pila de lectures pendents i fins les passades vacances de Nadal no el vaig recuperar, i sort que ho vaig fer! Dic sort que ho vaig fer perquè és una lectura que m’hauria sabut greu perdre’m, per diverses raons que he intentat de sintetitzar al títol d’aquest article.
En primer lloc per l’originalitat de l’obra, perquè, com ha dit més d’un crític, es tracta d’un llibre d’assaig força inclassificable, ja que participa de molts gèneres literaris: la crítica, la historiografia, la memorialística, la literatura de viatges… Sense ser un aiguabarreig, per molt que tingui tres parts molt diferenciades, car tota l’obra té una sèrie d’elements en comú com poden ser la relació entre el passat i el present, la relació de l’individu amb els esdeveniments històrics, un cert marc temporal i geogràfic, la importància de la literatura en la interpretació del món…
En segon lloc per la riquesa, també d’allò més polièdrica, que el recorre de cap a cap: la lingüística, de la qual voldria destacar la precisió i la vivacitat de la llengua; l’estilística, amb recursos d’allò més aconseguits, com la ironia, que gosaria dir que l’apropa al lector no especialitzat; la intel·lectual, present en les nombroses reflexions filosòfiques, artístiques i, sobretot, literàries que trobem en tots els apartats; i, si m’ho permeteu, la riquesa personal i tot, perquè Jordi Romeu, sense pedanteria, com si fos la cosa més habitual del món i a l’abast de tothom, ens apropa els seus viatges, les seves lectures, les seves vivències, sobretot les centrades en els anomenats països de l’òrbita de l’antiga Unió Soviètica, tot i que potser fora millor dir de l’antic imperi austrohongarès, sense oblidar les seves arrels catalanes (constatables en autors com Emili Teixidor, Miquel Llor o Tomàs Pàmies) i penedesenques, presents en alguns parèntesis (el setmanari Acció, la Xè o Mercè Senabre…) i en algunes anècdotes d’allò més sucoses com la de les prostitutes de principis del segle XX, sempre relacionats amb els fets centrals, això sí, sense cap to, diguem-ne, costumista.
I en tercer lloc, i no pas per ordre d’importància, la lucidesa, aquesta capacitat de comprendre les coses i les idees i d’exposar-les raonadament, documentalment, justificadament, com correspon a un bon historiador, per apropar-les al lector. En Jordi Romeu em sembla que ho aconsegueix i, doncs, ens descobreix, o si més no ens fa veure des d’un altre angle, uns fets, unes obres, uns personatges, uns anys fonamentals en la història d’aquesta Europa nostra que si alguna cosa té en comú és la diversitat, les arrels culturals profundes i un humanisme que llibres com El Calze ens ajuden a valorar una mica més.
