L’emergència climàtica, com deia Fernando Valladares, potser arriba en el pitjor moment. Ens ha agafat amb moltes més ganes de viure una llibertat individual sense restriccions després de la pandèmia, que de meditar sobre la responsabilitat que tenim tots plegats en la construcció d’un futur possible per a les pròximes generacions. En qualsevol cas, si les coses evolucionen com prediu la ciència, en molt poc temps haurem d’escollir el bàndol on volem que corrin les nostres vides. Si les volem vendre a cap preu a les grans empreses energètiques i als gegants digitals o si volem posar-les al servei del bé comú i a la construcció d’assemblees ciutadanes que lluitin per combatre el malbaratament dels recursos i l’escalfament global.
És cada cop més evident que les grans petrolieres, com Exxon, coneixien millor que ningú l’escenari apocalíptic a què ens condemnava la crema dels seus propis combustibles fòssils, i que fins i tot van publicar els resultats, i després ho van negar sistemàticament. Són encara elles les que bloquegen els avanços en les cimeres climàtiques i fan molt difícil la descarbonització que necessitem imperiosament. També és evident el domini que els gegants digitals exerceixen sobre tots nosaltres. Un domini sustentat en la desregulació i la manca de transparència que poden utilitzar lliurement per gestionar els mercats. Ells són els propietaris del nostre consum, els nostres pensaments, les nostres emocions i, fins i tot, els nostres drets i les nostres llibertats. De fet, els regalem tot això sense demanar res.
Davant d’una crisi climàtica cada cop més evident, les grans tecnològiques ens inviten a escapar d’aquesta realitat angoixant per entrar en un món virtual, habitat per éssers humans robotitzats que viuen l’aventura permanent del metavers. No cal patir pel futur si el pots viure en un altre planeta posant-te només unes ulleres. I el més notable de tot plegat és que tant les energètiques com les tecnològiques basen els seus beneficis en les nostres temences, les nostres comoditats, els nostres desitjos permanents d’una felicitat que no acabem mai de trobar.
És més fàcil evadir la realitat i apuntar-nos a la proposta d’una nova vida digital que sumar-nos a un projecte compartit de sostenibilitat, que exigeix esforç, compromís, sacrifici i superar les nostres pròpies contradiccions. Potser ha arribat el moment de decidir si vols fer-te soci del club dels humans robotitzats o vols participar de forma solidària en la construcció del teu propi futur.
