A finals de juliol vam estrenar roba nova, a la meva penya ciclista (Els Amics del Penedès). Em direu que ves amb què surto, ara, oi?, però no patiu, que ho entendreu de seguida.
Un dels costums més arrelats que tenim és el d’anomenar-nos gairebé tots pel motiu, pel malnom, més que no pas pel nom. Així, tenim el Gardet, la Cafetera, el Bodeguero, el Poll, el Doctor, el Farinós, el Cuñao, etc. I el Boteche —el Tomás Ponce—, que és qui se n’ha inventat la majoria. Com que la seva llengua primera és el castellà, molts dels seus enginyosos apel·latius són en aquesta llengua.
A mi, per raons òbvies, em va batejar com a Maestro. Des que vam estrenar l’anterior equipament —i ara amb el nou, no cal dir-ho— portem el nom estampat a l’esquena del mallot. I més d’un dels meus companys —amb tota la bona fe del món, és clar— s’estranya que un catalanista com jo dugui la matrícula en castellà. Com pot ser, Jaume, que tu…?
El dubte és tan ben intencionat com erroni. Jo els contesto sempre que les llengües són un tresor cultural, un patrimoni grandiós, una espècie valuosa en alguns casos en perill d’extinció, etc. Que les llengües són eines per a entendre’ns, no armes per a barallar-nos. Totes les llengües; no sols la nostra. Per tant, el castellà, també. No considerar-ho així és caure —involuntàriament i innocentment, hi insisteixo— en la mateixa actitud d’aquells espanyols que menyspreen tant com poden, sempre que poden i de la manera que poden la nostra llengua.
Jo em dic Jaume aquí i a la Xina popular, que deia el Josep Lluís Carod Rovira, però sé dir mestre, teacher, maître, magister… i maestro. Si m’haguessin batejat en francès, en anglès o en llatí, m’hauria estampat el motiu en francès, en anglès o en llatí. O en castellà, que també l’entenc, el parlo i l’escric tan bé com puc, perquè això m’enriqueix. Si l’Estat espanyol ens deixa en pau d’una vegada i esdevenim un país normal —la faré grossa, aquell dia—, continuaré portant Maestro a l’esquena.
El Vicente Cañaveras Téllez, ciclista de la colla, va néixer a Santa Cruz de Mudela (per bé que va venir de molt petit a Vilafranca) i, encara que parla perfectament el català, té com a llengua habitual el castellà. Com que és molt solidari i sempre espera l’últim ciclista del grup, l’ajuda i l’anima, jo li vaig treure el sobrenom de Vicenteta, evocant aquell actor vestit de dona que entrava al final del Tres pics i repicó de TV3, preguntant: “Que hi ha algú?” Quan et vas quedant enrere i comences a pensar que no hi ha ningú, apareix la Vicenteta i et fa companyia. Bé, doncs ell, al mallot, s’hi va fer posar Vicenteta. Això sí que és entendre el joc. I jugar-hi.
