Els professors estan farts i aquesta setmana ho han deixat claríssim en les nombroses manifestacions que s’han succeït en diversos punts del país. A Vilafranca del Penedès, més de 3.000 docents han fet sentir la seva veu, reclamant, per enèsima vegada, més recursos a les aules.
No ens oblidem que aquesta és la principal demanda del professorat, disposar de més recursos per poder desenvolupar amb garanties la seva feina. I, precisament, demanen més suport a les aules perquè durant molts anys cap govern ha tingut la valentia de posar fil a l’agulla a la reducció de ràtios. Tots, independentment del color polític, han preferit mirar cap a una altra banda i enllaunar els alumnes com si fossin sardines.
La llista de peticions és infinitament més llarga. Els professors també demanen a Educació que redueixi d’una vegada per totes la càrrega burocràtica que obliga els docents a perdre moltes hores omplint documents i fent tasques administratives que els allunyen de la seva feina principal, preparar classes i atendre els alumnes de manera adequada. I l’altra gran demanda, la que segurament aixeca més polseguera, té a veure amb un increment salarial. Pels docents, la millora dels sous és innegociable, com ho són la inclusiva i la resta de problemàtiques. I és totalment comprensible, perquè els docents han perdut més d’un 20% de poder adquisitiu des de 2010. En altres paraules, entre el 2010 i finals del 2024, els salaris dels docents només es van revalorar un 14,05%, mentre que la inflació a Catalunya va pujar un 35,65%.
A hores d’ara, el Departament d’Educació i els sindicats no han arribat a cap acord i, de fet, no fa pinta que tampoc es pugui assolir en els dies vinents. La conselleria ja està còmoda amb el pacte que van tancar fa unes setmanes amb CCOO i UGT i, malgrat que el secretari de Millora Educativa parli d’explorar els marges d’aquest acord, no ha volgut mullar-se si aquests marges inclouen l’augment de sous. Poc compromís i poca voluntat del Govern català per intentar satisfer les necessitats d’un sector imprescindible i, alhora, infravalorat de manera sistemàtica.
No pot ser que les persones encarregades de formar i, sobretot, d’acompanyar i de sostenir els infants ho facin en unes condicions deplorables. Fem-los costat en aquesta lluita perquè, al cap i a la fi, és el futur dels nostres fills el que està en joc.
