Tal com probablement us passa a tots vosaltres, diverses empreses de serveis –per dir-ho d’alguna manera– em truquen sovint per fer-me ofertes irresistibles a les quals és impossible que digui que no, per discutir-me deutes que diuen que tinc pendents amb ells o per convèncer-me –quan ja ho he decidit i fet– que no em doni de baixa, perquè em rebaixen la quota a una tercera o quarta part (i no m’invento res). Em refereixo, sobretot, a les companyies telefòniques, com ja deveu haver endevinat. I també, especialment, a quan tens la sort de parlar amb una persona i no amb una màquina.
Planyo la pobra gent contractada per aquestes empreses, gent que deu haver de cursar un màster d’insistència grollera i mala educació integral. Però no és aquest el propòsit d’avui. La qüestió és que, indefectiblement, se t’adrecen en castellà. Indefectiblement, la meva primera frase, després de la de “Buenos días”, és “Perdone, señorita –sempre em diuen caballero–, ¿me entiende usted si le hablo en catalán?”.
El catàleg de respostes és divers i variat, malgrat que el comú denominador de totes elles és no. La millor de totes –en ben pocs casos– és quan t’ofereixen la possibilitat de passar-te a un operador que t’atengui en català, a la qual cosa sempre responc que no cal, que jo no tinc cap problema amb el castellà, “són vostès que el tenen amb el català”. A més, és clar, això només passa quan ets tu qui truques i ells albiren la possibilitat que et facis client.
Una vegada, parlant amb un home amb un claríssim accent sud-americà, quan em va dir que no em podia atendre ni entendre en català, li vaig preguntar: “Vamos a ver, ¿adónde estoy llamando, a Barcelona o a Madrid?” “Está usted llamando a Amsterdam, caballero.” Com més globals menys locals, no cal dir-ho.
Altres vegades, quan faig aquesta pregunta em pengen immediatament. Suposo que deuen entendre que els dic “¡Hábleme en catalán!” (¿piensa el ladrón que todos son de su condición?); deuen tenir ordres de penjar, en aquest cas.
En una altra ocasió, quan vaig dir a la dona que m’atenia que, com que suposava que m’estaven gravant, els volia dir que –encara que no fos culpa d’ella– la seva empresa guanyava molts diners en un país que té una llengua pròpia que és oficial, etc.; volia argumentar al màxim la meva sol·licitud, però no m’ho va deixar fer; em va interrompre amb un “Mire usted, yo no soy política”.
Què voleu que us digui? M’agradaria, ja que ens han de fotre, que ho fessin en la nostra llengua, almenys. És demanar ben poc, oi?
P.S.: A hores d’ara soc soci d’una altra empresa de telefonia –no en diré el nom per no fer-ne publicitat– que no solament em parla (les persones que se m’adrecen) en català, sinó que no m’enganyen, no m’estafen, no em roben…
Quan em truquen pel fix un “número desconocido”, accentuo molt el “díguim, etc”, llavors em pengen. Els teleoperadors o estafadors no esperen un idioma desconegut No falla.