Segons l’Antic Testament, Déu va enviar deu plagues al poble egipci per castigar-lo i advertir el faraó que devia permetre marxar el poble hebreu: l’aigua transformada en sang, les granotes, els mosquits, els tàvecs, la pesta, les úlceres, la pedregada, les llagostes, la tenebra i la mort dels primogènits.
Sense barrejar Déu ni el càstig diví, perquè la pandèmia és un afer plenament humà, aquest 2020 ens ha dut més de deu plagues de les quals només els homes, amb la seva descurança i/o abús del proïsme i del planeta, ens hauríem de sentir responsables: un virus ultra-contagiós, la malaltia, la mort, la ruïna, la misèria, la pèrdua de moltes llibertats, la por, la soledat, la desesperança… i d’altres que agreugen el panorama i retarden una possible solució, com la guerra dels partits polítics, la irresponsabilitat d’algunes conductes i l’eclosió de grups negacionistes/terraplanistes/conspiranoics…
Un panorama desolador que ens ha agafat per sorpresa, investits com estàvem de l’insensat convenciment que la tècnica i el progrés ens protegien de contingències del passat, ja superades.
Al desconcert i l’estupor que, encara ara, amb gairebé vuit mesos d’evidència, ens desperta cada dia amb la percepció que el dinosaure encara és aquí, se sumen l’enyor pel tracte espontani i despreocupat amb família i amics, l’ajornament o l’ensorrada de molts projectes, l’absència de molts al·licients de la cultura i dels viatges, i la tranquil·litat de poder contemplar el futur econòmic i social amb un relatiu optimisme.
Però no ens queda una altra que seguir, creuant els dits perquè la malaltia no ens toqui de massa a prop, o amb massa mala llet, i desitjant amb una esperança desesperançada que el malson acabi al més aviat possible, i que aquells que ens ajuden a transitar pel mal no defalleixin davant de la pressió i l’esgotament que han de suportar.
I mentrestant… què ens pot ajudar? Les respostes poden ser tan variades com diversos són les nostres circumstàncies, tarannàs i preferències. La meva, de banda de l’escalf de la companyia i/o escalf dels meus, és clara i rotunda: llegir. Llegir, veure pel·lícules o sèries sobre bons llibres, parlar-ne als diferents fòrums que l’audiovisual ens permet –els clubs de lectura on line han quedat orfes d’abraçades, però continuen oferint l’oportunitat dels comentaris, les rialles i totes les complicitats que normalment susciten; els blogs i les trobades virtuals han reforçat el seu paper comunicatiu i informatiu…– ens brinda l’oportunitat d’una evasió d’una realitat tan esquerpa, i ens obren finestres a altres móns que també són veritat.
Diu Antonio Basanta a Llegir contra el no-res: “Llegir és sempre un trasllat, un viatge, un anar-se’n per retrobar-se. Llegir, encara que sigui un acte usualment sedentari, ens retorna a la nostra condició de nòmades”.
