Sabia, o més aviat intuïa, que podia ser, però encara no ho havia pogut comprovar. Ara ja puc afirmar que hi ha persones que es mostren millor després d’aquests mesos de pandèmia i que, per tant, hi ha excepcions en aquesta immensa tònica general de malestar físic i emocional que estem vivint. Ella –perquè és una dona en qui ho he pogut observar– havia experimentat una certa davallada abans de la pandèmia. Passada la vuitantena, hi havia una sèrie de detalls que ens feien percebre que, en alguns aspectes, no acabava de ser la de sempre ni amb la mateixa diligència. La vèiem lleugerament atabalada i una mica decaiguda en un entorn que, per a ella i per a tothom, s’estava tornant excessivament accelerat. Se n’havien adonat les persones que l’envoltaven i se n’havien fet ressò, amb la intenció de prestar-hi atenció i fer-li costat.
Durant aquests mesos de pandèmia, tots plegats l’hem anat acompanyant com hem sabut. Viu sola i tot i que una persona l’ajuda amb les tasques domèstiques més feixugues, se’n surt prou bé. I ho fa fins al punt que encara crea sinergies i organitza trobades, tal com a ella li ha agradat fer sempre, tant en l’àmbit professional com el personal. I aquest és un aspecte tan interioritzat en el seu tarannà que durant tots aquests mesos, en un context tan poc afavoridor com el que hem viscut, ha seguit convocant gent (tenint en compte, és clar, les pautes que s’han anat marcant des de les administracions públiques). De fet, crec que haver pogut disminuir el ritme és un dels factors que ha afavorit que anés retrobant el seu lloc i la naturalesa de les seves connexions per continuar sentint que encara és part activa d’aquest món.
També hi ha contribuït, naturalment, un bagatge personal en el qual sempre ha estat latent la necessitat d’aprendre i la predisposició per gaudir del plaer de topar amb estímuls que l’han empès a revisar i recol·locar una i una altra vegada els seus fonaments. I, per descomptat, el fet de no sentir cap mena de por davant del que la vida pot portar perquè, segons expressa, tot passa per algun motiu. La noto atenta, desperta, entusiasta, generosa, acollidora, responsable i, sobretot, conscient de què és allò que li convé en cada moment per estar bé. M’he contagiat del seu esperit, de la seva saviesa i del seu grau de respecte davant la mort; que és inversament proporcional a tot allò que accepta que li vagi regalant la vida.
Pot ser que demà o la setmana vinent ja no sigui en aquest món, però ella m’ha fet entendre una vegada més que les circumstàncies poden arribar a ser fins a cert punt reversibles, si l’actitud vital és l’adequada i si s’és conscient que es pot aplicar en tots els contextos imaginables. Llavors és quan sorgeix la possibilitat que tothom sigui susceptible d’acabar sent l’excepció.
