Mir Geribert, príncep d’Olèrdola

L’any mil el Penedès era un país fronterer dels cristians davant els sarraïns. Els musulmans havien arribat fins a l’arc format per Lleida-Tortosa i el poder de Barcelona arribava fins a la riba esquerra del Llobregat. Entre aquestes dues zones hi havia una vasta terra on es trobaven cristians i musulmans per fer-hi intercanvis comercials. A poc a poc aquesta terra va deixar de ser de ningú perquè la casa comtal de Barcelona, veient que no podia tenir la frontera tan a prop de la ciutat, va anar estenent el seu poder fins al marge esquerre del Gaià, convertint Olèrdola en una fortalesa i un punt estratègic.

Mir Geribert (?-1060) va viure en un moment històric de transició de l’edat mitjana, entre el món medieval antic i el món feudal que s’anava obrint camí. Era fill d’Ermengarda (filla del compte Borrell II) i de Geribert (germà del vescomte Udalard I i oncle del bisbe de Barcelona). Per tant, Geribert estava emparentat amb la casa comtal de Barcelona per part de mare (era net del comte Borrell II i cosí segon de Ramon Berenguer I) i amb la vescomtal (poder eclesiàstic) per part de pare. A més, es va casar dues vegades, la primera amb Dispòsia, filla de Guillem de Sant Martí, senyor del castell de Sant Martí Sarroca, i en morir aquesta es casà de nou amb Guisla de Besora, filla de Gombau de Besora, un important noble d’Osona. Aquest llinatge explica com es va convertir en un dels nobles més destacats del sud del comtat de Barcelona. Només al Penedès Mir Geribert posseïa, entra altres propietats, els drets sobre els castells de Subirats, Eramprunyà, Olèrdola, Lavit i Sant Martí Sarroca, i a través del seu segon sogre va tenir accés a nombroses propietats al Vallès i a Osona. A més, i per via de la família materna, també posseïa un castell al Port de Barcelona, a la falda de la muntanya de Montjuïc.

Al llarg del segle XI, a Catalunya i a molts altres indrets d’Europa es van viure el que els historiadors han batejat com a revoltes feudals, és a dir, assalts de nobles contra els poders establerts (comtes i Església). El feudalisme es començava a obrir camí i els nobles provaren per tots els mitjans d’enriquir-se i prendre funcions que fins al moment depenien del comte. Els objectius i les formes, com indica la historiadora Rosa Lluch Bramon, gran coneixedora de la figura de Mir Geribert, eren molt similars arreu: aconseguir les màximes quotes de poder i de riquesa a través de lluites de nobles contra nobles, de la mateixa o diferent categoria. A Catalunya hi ha documentats durant tot el segle XI diversos enfrontaments de nobles per causes ben diverses: reivindicacions de llinatges, problemes d’herències, límits fronterers, pels drets sobre la terra, etc.

I és justament en aquest context que cal aproximar-se a la figura de Mir Geribert, protagonista d’una de les revoltes feudals probablement més llargues i mediàtiques del moment. El d’Olèrdola va mantenir una pugna amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el Vell, durant gairebé vint anys (de 1041 a 1058), després que l’any 1041 Mir Geribert es proclamés príncep d’Olèrdola. La cosa, però, es coïa des de feia anys.

Quan el 1017 va morir Ramon Borrell I, la seva vídua, Ermessenda de Carcassona, va continuar governant tot el patrimoni comtal. El seu fill, Berenguer Ramon I el Corbat, i el seu net, Ramon Berenguer I el Vell, tot i ostentar el títol de comtes, actuaven sota la tutela i supervisió d’Ermessenda. Segons historiadors com Sobrequés i Bonnassie, aquesta situació ambigua al voltant de la figura del comte va fer que els nobles anessin prenent poder. L’any 1932 Mir Geribert, casat amb Dispòsia de Sant Martí, reclamà les terres de Calders que durant anys havien estat en mans dels Sant Martí, però que Guitard, abat del monestir de Sant Cugat s’havia fet seves amb el beneplàcit de la família comtal barcelonina, que va ignorar les queixes dels Sant Martí.

Però Mir Geribert no era els Sant Martí i el plet va aixecar polseguera. Els jutges només van tenir en consideració els testimonis aportats per l’abat i van decretar que les terres es quedessin en mans del monestir de Sant Cugat. El conflicte no es va acabar aquí i els estira-i-arronsa amb el comte es van anar succeint. Finalment, el 1041 Mir Geribert s’autoproclamà príncep d’Olèrdola. Revolta per alguns, insurrecció per altres, autodefensa per uns altres, la qüestió és que el noble penedesenc va protagonitzar un conflicte de dues dècades amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer I. Gran part de la noblesa local de la Marca va donar suport al principal senyor de la frontera del sud en tots els actes empresos en contra del comte i el que alguns historiadors anomenen “l’ordre antic” (defensors de l’ordre tradicional i prefeudal).

Per recuperar el control de les terres de Marca que estaven en mans de barons liderats per Mir Geribert, Ramon Berenguer I va necessitar quinze anys. Abans, com indica Rosa Lluch, va haver de resoldre molts serrells, començant per recuperar els drets jurisdiccionals d’aquestes terres que estaven en mans del seu germà Sanç Berenguer i Ermessenda. L’any 1049, Sanç li traspassà i el comte pogué intervenir en terres penedesenques. L’any 1058 finalment es redactà una sentència condemnatòria contra Mir Geribert que l’obligava a compensar el comte pel mal comès, pagar 15.000 sous i jurar fidelitat a cadascun dels seus castells. La sentència, com indica Lluch, estava pactada i Mir va acatar-la signant una convinença amb el comte de Barcelona pel castell d’Olèrdola, amb la qual es comprometien a respectar, ells i els seus descendents, la possessió comtal del castell i a obligar els castlans a portar-se com a fidels al comte.

Finalment, Mir Geribert va morir l’any 1060 formant part d’una expedició contra el castell de Mora d’Ebre.

De documentació escrita sobre la figura de Mir Geribert n’hi ha molt poca, i tota la que es té són sentències condemnatòries, és a dir, que la història que es coneix sobre Geribert és la que van escriure els vencedors.

Als segles X i XI Olèrdola era la segona ciutat més important del comtat, així ho indiquen diversos documents localitzats. En aquesta època Barcelona tenia entre 2.000 i 3.000 habitants i Olèrdola, molt probablement, entre 1.000 i 2.000. Les prospeccions arqueològiques iniciades al jaciment penedesenc fa més de vint anys confirmen aquesta hipòtesi: “Tenim multitud de cases documentades tant de dins la muralla com de fora, tenim part de la trama urbana i molts altres elements localitzats, com les premses de vi. Olèrdola tenia dos cementiris, un al costat de l’església i un a fora de les muralles i hem pogut anar posant sobre plànol totes les restes. Ara tot és sotabosc, però amb totes les restes que hem pogut anar localitzant i posant sobre plànol ens trobem amb una superfície molt gran”, explica Núria Molist, responsable de la seu d’Olèrdola del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Els documents localitzats, sobretot els que fan referència a compravendes, posen en evidència que la gent rica vivia dins de les muralles i la resta a fora. La xifra d’habitants més aproximada de la ciutat d’Olèrdola se sabrà, segons Molist, quan s’acabin d’excavar les necròpolis, es coneguin més cases i es pugui fer el parcel·lari: “Més de 1.000 habitants segur que hi vivien. Aquesta xifra ara ens sembla d’un petit poble, però en aquell moment no hi havia ciutats, en tot el Penedès només hi havia masos escampats, algun castell amb església, algun alou… Vilafranca no existia, només hi havia una torre”, comenta.

L’arqueologia, per tant, va confirmant el que la documentació escrita indica i que alguns historiadors posaven en dubte: que Olèrdola era una gran ciutat situada en un enclavament estratègic important. I això, de retruc, ajuda a entendre perquè Mir Geribert va decidir autoproclamar-se’n Príncep.

Les excavacions no han acabat i, segons la responsable del Museu d’Arqueologia, n’hi ha per anys: “L’any que ve excavarem el castell, que ja era conegut, però podrem excavar, restaurar i revalorar-lo i amb la UB continuarem treballant en un projecte per conèixer millor la part de fora muralles, el que eren els suburbis i que estaven localitzats al que ara coneixem com el Pla dels Albats. Els projectes continuen, l’arqueologia avança i hi ha noves metodologies i tecnologies, però en un futur llunyà hauríem de tenir com una petita Empúries medieval, tenint en compte que el nivell de construcció i de qualitat que tenien els romans no era el mateix que al segle X. Aquí la gent vivia gairebé pitjor que els ibers, a part de muralles, torres i esglésies, la resta era una construcció molt perible, molt retallada a la roca, amb molta fusta…, per tant, no ens imaginem uns murs fantàstics” explica, alhora que pronostica que “Olèrdola és de les poques ciutats a nivell europeu que ens permetrà veure l’urbanisme i l’estructura urbana d’una ciutat dels segles X i XI, un segle abans que prosperessin altres ciutats més grans”, conclou Núria Molist.

Aquest 1 d’octubre tindrà lloc un dels actes centrals de l’any Mir Geribert. El local Sant Jaume de Moja acollirà la jornada d’estudi “Mir Geribert, príncep d’Olèrdola, mil anys després”. L’acte s’adreça a totes les persones amb interès per la figura del personatge més il·lustre del municipi.

A les 10 del matí el catedràtic d’Història Medieval Josep Salrach Marés parlarà sobre el context social i polític de la Catalunya del segle XI, i el també catedràtic d’Història Medieval, José Enrique Ruiz-Domènec, sobre la casa comtal de Barcelona al segle XI. Posteriorment, la doctora en Història Rosa Lluch Bramon glossarà la figura de Mir Geribert. A la tarda les conferències seran sobre les excavacions que s’estan fent a Olèrdola, a càrrec de Xavier Esteve, Núria Molist i Gisela Ripoll i sobre la dimensió comunicativa del personatge, a càrrec del periodista Enric Calpena. Tancarà l’acte una taula rodona amb tots els ponents.

Rosa Lluch és doctora en Història per la Universitat de Girona i professora titular d’Història Medieval al Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. És una de les historiadores que ha dedicat més recerques a Mir Geribert i a la implantació del feudalisme a les terres del Penedès. Fins fa tres anys va viure a Sant Llorenç d’Hortons i aquest vincle amb la comarca és el que la va empènyer a apropar-se a la figura del príncep d’Olèrdola: “Vaig començar a estudiar-lo perquè era del Penedès i tot un mite per a la gent que s’estima aquest territori”, indica. Ella serà també una de les ponents de la Jornada sobre Mir Geribert que tindrà lloc demà dissabte al local de Sant Jaume de Moja (Olèrdola).

Llegint sobre la figura de Mir Geribert sorprèn trobar-se amb visions tan dispars sobre què va representar aquest magnat penedesenc del segle XI i, sobretot, què pretenia quan es va autoproclamar príncep d’Olèrdola.

Hi ha una visió que vol justificar amb Mir Geribert un moviment d’alliberament, d’autoafirmació, de control territorial i d’amor pel territori que potser va ser cert, però que no podem demostrar de cap manera. Hi ha algun autor que té una visió romàntica i que fins i tot indica que Geribert volia crear una Andorra.

I per tu, com a experta, qui va ser Mir Geribert?

Per mi el que és important és tenir clar que en aquells moments, segles X-XI, tot el territori europeu s’està feudalitzant, és a dir, està anant cap a un nou sistema o règim, una nova organització sobretot política i econòmica, en la qual hi ha una minoria que viu de les rendes que produeix una gran majoria. El feudalisme és moltes coses, i aquesta en seria una definició. Per algun autor romàntic, Mir Geribert seria un home que pretén mantenir la llibertat al marge del feudalisme, mentre que per mi, va ser un pre senyor feudal que acabarà esdevenint un senyor feudal com qualsevol altre del Penedès o de qualsevol altre lloc.

Doncs ens situem, Mir Geribert va ser el gran senyor feudal del Penedès?

No el podem qualificar de feudal perquè el feudalisme és justament en aquest moment quan es comença a implantar, però no hi ha cap dubte que la seva trajectòria acaba en la d’una senyoria feudal.

Per tant, totes les disputes que va mantenir amb el comte de Barcelona les hem d’entendre en aquesta clau de defensa dels seus interessos?

Aquí també hi ha divergència de parers. Jo soc partidària d’aquesta teoria que indiques. Una altra de les definicions de feudalisme és que tot es privatitza, per tant, tot el que abans eren poders o representacions públiques acaben sent privades. Per això cada senyor el que pretenia era absorbir al màxim de capacitats que són poders i al final, diners. Per altra banda, hi ha altres visions que indiquen que Mir Geribert s’enfrontava al comte de Barcelona per fer un comtat nou a la zona del Penedès i que per això agafa com a capital Olèrdola.

La història no és una ciència exacta…

Són visions diferents, però no són contradictòries, més aviat complementàries. És possible que Mir Geribert volgués crear un comtat nou i també ho és que volgués reforçar la seva autoritat en un moment en què s’estaven tornant a repartir el poder i els diners.

A Mir Geribert el coneixem perquè es va autoproclamar príncep d’Olèrdola, però sorprèn que gairebé no rebés cap càstig per això. Significa que l’autoproclamació va ser una anècdota?

Ell realment es declara príncep d’Olèrdola, tenim documents que ho demostren i una de les acusacions per les quals el jutgen és justament aquesta. Aquí no hi ha dubtes. Però, certament, en la sentència condemnatòria hi passen de puntetes; sorprèn i és sospitós que no hi hagi una condemna per un principat, perquè per nosaltres seria de les coses pitjors. Ara bé, sabem que les sentències d’aquests segles són pactades prèviament i tot apunta a creure que l’autoproclamació de príncep d’Olèrdola no va ser l’ofensa més gran que va patir el comte per part de Mir Geribert. Al final, amb la sentència, el que va fer Geribert va ser respectar el nou repartiment del poder, va entendre fins on podia arribar i que no es podia imposar. De conflictes com el de Mir Geribert en trobem més a Catalunya i a tot Europa.

Hi ha més Mir Geriberts a Catalunya i a Europa?

Sí, Arnau Mir de Tost, per exemple, era del Pallars i també és un personatge que destaca en la historiografia, però encara en tenim menys informació que de Mir Geribert. I a Europa hi ha una sèrie de revoltes feudals en aquesta mateixa època, totes amb el mateix objectiu: imposar o justificar el feudalisme.

Què va fer que Mir Geribert s’autoproclamés príncep d’Olèrdola?

Per entendre-ho, ens hem d’imaginar que en aquella època Olèrdola era una gran ciutat, tot sembla indicar que era la segona de la Marca en importància, després de Barcelona. En aquests moments, amb els resultats que es tenen de les excavacions, s’està parlant d’una ciutat de milers d’habitants -en plural- i el que Mir Geribert tenia era un gran punt d’ancoratge sobre el qual controlar, un enclavament fonamental.

Tots els historiadors estem treballant pràcticament només amb el contingut de la sentència i sabem que aquest contingut és absolutament partidista. Part del problema que tenim és aquest, per això estem molt expectants al contingut que ens aporti l’arqueologia.

L’arqueologia posarà llum a la foscor!

Tenim moltes ganes de sentir el que dissabte ens explicaran els arqueòlegs del jaciment d’Olèrdola. Sembla que estan trobant un nucli de poblament molt gran. Això seria clau per demostrar que Olèrdola tenia unes bases econòmiques i materials prou importants per justificar perquè Mir Geribert es proclamà príncep d’Olèrdola i gairebé no el castigaren. Al final, creiem que Geribert s’adona que el feudalisme és un fet, la frontera avança i una de les accions que fa el comte per desactivar el conflicte és donar força a Vilafranca del Penedès. Per això compra la torre Dela, que era l’únic que existia aleshores a Vilafranca, crea un mercat al seu voltant i el fa de protecció comtal perquè la gent comenci a baixar a la plana.

Ara diríem que el comte va fer una OPA hostil a Mir Geribert.

Sí, però és típic del feudalisme i és un fenomen que passa a molts llocs. Quan hi ha perill la gent viu en una zona segura i protegida com era Olèrdola, però quan aquest s’allunya la població baixa a la plana.

No n’hi ha gaires, d’estudiosos de Mir de Geribert.

No, perquè la documentació és la que és. Arriba un moment que tampoc dona més de si. Estem esperant tots el que l’arqueologia ens demostri. Com diu l’historiador A. Kosto, per descriure el conflicte –que es va allargar durant una vintena d’anys– ens basem en el contingut de tres pergamins cosits amb unes 5.000 paraules que esmenten, sense gaires detalls, els delictes comesos, els càstigs i la submissió al comte. El que és important d’Olèrdola és que l’estem estudiant gent que treballa amb documentació escrita i gent que treballa en excavacions. Tots diem que l’ideal de l’historiador és combinar fonts escrites amb fonts arqueològiques i aquí s’està fent. Tenim estudis de l’Olèrdola medieval per temps!