El 26 de novembre el Barça va jugar al camp del València, on va empatar, sobretot a causa del robatori escandalós que hi va haver: l’àrbitre no va donar per bo un gol de Messi (una pilota que va entrar de forma tan ostentosa que la van veure els miops de totes les graduacions). Però, en canvi, l’àrbitre va veure que un jugador del València portava les mitgetes esquinçades. La visió humana té unes característiques tan particulars que se m’escapen…
A la TDP de Catalunya Ràdio, un locutor –un dels ajudants del mestre Puyal– deia que portava els mitjons trencats, que l’àrbitre havia vist que portava les mitgetes trencades. I això és impossible. No vull dir que sigui impossible que no veiés la pilota entrar un metre i, en canvi, veiés les cames anticonstitucionals del futbolista, no; vull dir que les mitgetes no es poden trencar.
La roba és un teixit, i els teixits s’esquincen o s’estripen, però no es trenquen. Com el paper; fixeu-vos en la foto d’aquestes papereres tan benintencionades com mal redactades que segur que heu vist pertot arreu: el paper no es pot trencar.
I amb els músculs passa el mateix. El múscul també és un teixit i, per tant, s’esquinça. Segur que heu sentit moltes vegades algú que s’ha fet un esguinç. Doncs també menteix, també és impossible: si de cas, s’ha fet un esquinç.
¿Se us acudiria mai dir “se m’ha esguinçat la camisa”, o “haurem de comprar llençols nous, que aquests estan molt esguinçats”?
Oi que no? Doncs ja som al cap del carrer.
