Estiu passat a l’illa de Còrsega. Primeres hores de la tarda, el sol cau a plom. Veiem una església oberta, entrem. La penombra no m’ha deixat copsar fins que els ulls s’hi acostumen un cadafal flanquejat per quatre ciris alts. Olor d’encens. Quan hi soc a la vora, de darrere l’altar surten tres dones de mitjana edat vestides de negre rigorós. Em miren malament, em renyen. Es tracta d’una vetlla. Un home va morir ahir, aquesta tarda l’enterren. Els turistes no tenim perdó de Déu. Quina falta de respecte. Demano disculpes.
Sí, a la platja la gent es banya, les terrasses són plenes de gent que veu una cervesa fresca, mengen un gelat. Els estaquirots amants de la cultura com nosaltres visitem museus i esglésies. Avui l’església del poble era ocupada per la gent del poble que vetllava per torns un dels seus. A l’estiu la gent es mor i els seus familiars i amics ploren la seva pèrdua, fan dol.
Hi ha moltes maneres d’acarar la mort, des de la més domèstica, popular i tradicional fins a la més freda, mecànica o sofisticada. Hi vaig pensar aquell dia, i hi penso sempre que algú que estimo s’allunya. La literatura s’ha esplaiat en històries de mort, de dol, d’agonies. Mort de dama, de Llorenç Villalonga, és exemple clàssic de la nostra literatura.
La mort no cessa en cap temps com no cessa la vida. I ens atrapa per activa o per passiva. Aleshores un escriptor com Vicenç Villatoro reflexiona sobre l’agonia i la mort en l’últim mes i mig de la vida de la seva mare. Va escriure un diari d’aquelles jornades d’hivern que va titular La bona mort (Gregal). La mort que tots voldríem perquè la mare de Villatoro, que va refusar un tractament agressiu contra el càncer, va morir a casa assistida per cures pal·liatives. Es va apagar com una espelma. Però la mort sobtada d’algú estimat, com ara el marit, el company de la nostra vida, pot burxar tots els racons de la psique de qui queda. I és així com l’escriptora Isabel-Clara Simó va escriure, com qui fa una malifeta, diu ella mateixa, Prime time. Irreverències (Gregal). Es tracta d’un conjunt de contes breus plens d’ironia, sarcasme, irreverència, desvergonyiment i rebel·lia en contra la mort, com aquell qui li fa llengotes.
