De vegades és necessari que la vida ens sacsegi amb molta força per observar amb més atenció el que estem fent amb les nostres vides, per adonar-nos que el temps que tenim aquí és d’un valor incalculable i cal saber administrar-lo amb saviesa.
La mort ens fa por; diuen que mirar de cara a la mort és com mirar al sol de de cara, només es pot suportar una estona. Però en el fons del nostre cor no ens acabem de creure que haguem de morir, tots estem convençuts de la nostra immortalitat, per això, vivim com si no anéssim a morir mai.
Però el cert és que disposem de data de caducitat i d’un temps valuós, però fugaç i limitat. Cal, doncs, viure amb plenitud el nostre dia a dia, el nostre present, allò que vivim. Viure el moment que estem vivint, sent plenament conscients que som aquí sense voler estar allà, no viure en el passat ni en el futur atès que ni un ni l’altre són assolibles. L’únic que és cert i veritable és el moment present: ser aquí, experimentant la vida, valorant allò que avui tenim, ja que potser serà el què enyorem demà.
La mort et dona grans lliçons de vida. No hem de tenir por a la mort; cal tenir por a no saber viure, a no saber perquè es viu, a una vida no viscuda. A no saber estimar, a no saber relativitzar les coses, a donar massa importància a coses que no la tenen. Però sobretot, a no saber valorar allò que realment és important, allò que mereix intensificar la vida, allò que cal la teva atenció, el teu temps i el teu amor.
Si canvies la teva visió de la mort, també canviarà la teva forma de viure i aquesta serà més autèntica i més intensa.
