Passat ja un temps de la dana que va assolar el País Valencià i part de Castella la Manxa, qui s’informi mínimament per canals fiables ja s’ha format una opinió clara sobre les causes del desastre i de les responsabilitats que se’n deriven.
Ja sabem que la dreta neoliberal és negacionista del canvi climàtic i que sempre tindrà una excusa o una altra per no actuar, i més ara que Trump tornarà a governar sense cap mena de control o filtre. Assumim-ho. Ara, el que és del tot imperdonable és el nombre de víctimes mortals que les riuades van causar.
Si acceptem que aquests governs no faran mai polítiques de mitigació o de reducció d’emissions, el que cal exigir-los com a mínim és que facin polítiques d’adaptació, i que no deixin la ciutadania a la seva sort per després etzibar que les catàstrofes naturals sempre han existit i no es poden preveure.
Si en lloc de formar governs amb membres del partit del Sr. Abascal, que no s’ha estat en plena crisi de dir, cito textualment: “El fanatismo climático mata. Las políticas de Bruselas matan. Las políticas de Sánchez matan”; si en lloc de desmuntar la unitat d’emergències i deixar la responsabilitat a una consellera que no sabia com avisar la ciutadania; si en lloc d’ignorar els avisos del servei meteorològic estatal haguessin fet alguna coseta, ara no estaríem parlant de centenars de morts i desapareguts.
N’aprendran res? Ho dubto. Ja estan fent el de sempre, desviar l’atenció i culpar el rival polític. Però, si tinguessin un mínim de decència, es posarien ja a estudiar com adaptar-se a la nova realitat: els fenòmens climàtics són cada cop més forts i passen més sovint.
Millorar (o simplement utilitzar) els sistemes d’alertes i els protocols d’actuació, donar instruccions precises a la població de com evacuar i on cercar recer; no reconstruir el destruït en zones inundables; plans urbanístics que prohibeixin construir en aquestes zones i a la vora de rius, rieres i torrents; renaturalitzar i mantenir les lleres dels rius, rieres i rambles, prohibint l’aparcament en les dues darreres; renaturalitzar aiguamolls i preparar terrenys perquè en cas de crescudes puguin absorbir el màxim d’aigua i evitar que baixi descontrolada, etc. Ah!, i que qui estigui al càrrec tingui una mica de sentit de la responsabilitat.
Sempre és millor gastar en prevenció que en reconstrucció. Ho sabien bé els governs de la Xina i els EUA quan, contra tot pronòstic, van signar l’Acord de París fa vuit anys. Un acord que no s’està complint i que, precisament, cobria els tres assumptes clau: mitigació del CC, adaptació i finançament de les mesures a implementar.
