El canvi climàtic mai no ha estat tractat com una veritable crisi malgrat el seu poder destructiu, molt superior a tot el que hem conegut. L’escalfament del nostre planeta a conseqüència dels gasos d’efecte hivernacle, que es coneixia des del segle XIX, s’ha mantingut silenciat per empreses, governs i institucions durant tot el segle XX. El 1965, quan ningú parlava encara de canvi climàtic, Lyndon B. Johnson ja amagava en el seu calaix presidencial l’informe detallat de les nefastes conseqüències climàtiques de la crema de combustibles fòssils. Amb ell vam inaugurar una llarga etapa de mirar a una altra banda o, simplement, negar-ho tot.
Els laboratoris d’idees negacionistes recapten mil milions d’euros anuals provinents de fundacions conservadores, l’Organització Mundial del Comerç ha paralitzat la majoria d’iniciatives de reducció d’emissions i el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional continuen frenant qualsevol alternativa al lliure mercat. Governants i directius de corporacions es mantenen segrestats pels diners i el poder, presoners d’un capitalisme incapaç d’evolucionar cap a alternatives de supervivència. Tot és assumible menys un canvi de model econòmic. I la tragèdia més gran és que el canvi climàtic s’hauria pogut controlar, si la tecnologia s’hagués posat al servei de la vida en lloc de posar-la al servei dels beneficis d’una minoria de la societat.
Tota la nostra economia se sustenta sobre tres entelèquies: la primera és que els recursos naturals i energètics del nostre planeta són il·limitats; la segona és que fent anar la màquina de fabricar diners es pot resoldre tot; i la tercera és que tots els costos ambientals i l’esgotament de recursos ja els resoldran les generacions venidores. És molt probable que aquestes pròximes generacions no puguin entendre el nostre comportament. Res extraordinari, d’altra banda; nosaltres tampoc vam entendre les dues grans guerres ni el genocidi nazi. Tot i així, resulta difícil entendre que el nostre propi genocidi obeeixi a la simple raó de disposar d’un cervell amb més ambició que intel·ligència. D’una altra manera, no es pot entendre que posem els beneficis per sobre de les solucions, que posem les guerres i els desastres meteorològics i ambientals com a grans oportunitats de negoci.
El canvi climàtic, però, també podria ser la gran oportunitat. En parlarem, de canviar tot això i millorar la nostra vida, però cap transformació serà possible si seguim mirant a una altra banda, si seguim negant la realitat i caminant vers l’abisme amb una bena als ulls.
