Estic cansada que davant de qualsevol activitat cultural, esportiva, artística o el que sigui, es posi el qualificatiu de “dones” al davant quan són elles les protagonistes. A veure, les “tres dones de l’equip de so de Sirat” són les tècniques de so de Sirat, i punt. Les professionals del so, i punt. Parlem amb propietat! El senyor Lluís Llach diu orgullós que quan van aparèixer les líders, les activistes Muriel Casals i Carme Forcadell les anomenava “les nenes”. Molt mal fet. Mal exemple has donat. Les noies del Barça de futbol o de l’hoquei són les jugadores. Les dones a la ciència són les científiques. Les dones a l’empresa són el personal, les caps, les empresàries, segons el càrrec. Les dones al cinema són les directores, les actrius, les cineastes. Les dones del govern són les conselleres, les diputades o les presidentes. Realment creieu que posar “dones” al davant és necessari? Per què? Potser seguiu amb la certesa falsa que les produccions dels homes són universals i les de les dones només són representatives de les dones, però aquesta creença és un error garrafal. Les dones som persones abans que res i allò que fem i diem és tant, o més, universal que els discursos i les produccions masculines. Fixeu-vos que mai veureu expressions com “homes científics”, “homes polítics” o “homes de l’equip de so” de tal o tal altra pel·lícula. Per què quan una programació és totalment masculina, mai veureu al cartell “mirada masculina”, i quan és del tot femenina, sempre es deixa clar que és una “mirada en femení”? Doncs això. El llenguatge és una de les trampes del poder patriarcal i de nosaltres depèn donar-li la volta!
Rosa Vendrell Miret
Sant Pau d’Ordal
