Ara que arriba la temporada d’estiu, trobarem el terme paganisme en molts dels reportatges i notes que apareixeran en articles sobre el costumari festiu; gran part d’ells recorrerà al paganisme per justificar la seva suposada pervivència. És un abús, home! Els costums festius d’avui no poden remetre’s, sense pecar d’excés, a tan llunyana antiguitat; caldria ser més selectiu. En canvi, sí que podríem assegurar que, a finals de l’edat mitjana, el renaixement es proposà reviure l’edat dels clàssics.
A aquella societat li calia recuperar la sospitada alegria desinhibida de la cultura antiga. Posteriorment, el barroc, manifestant-se com l’exaltació de l’abundor, ens aproximà al somni d’una edat d’or (remota i pagana, és clar): la Cort dels segles XV i XVI es proposà reviure les suposades celebracions paganes i crea el gran teatre de la maquinària escènica que imitava el món.
Un exemple d’aquelles festives mise en scène és el Misteri de la Marededeu, que se celebra a la ciutat d’Elx cada 15 d’agost. Alhora, els sectors populars d’aquells segles, amb els mitjans de què disposaven, segueixen la “moda” de la Cort. En el Quixot se’ns narra la magnificència de les danses en les noces de Camacho, i ja abans, Joanot Martorell conta, en el seu Tirant, els “castells” i “roques” d’artifici, posades en escena per a les celebracions del casament del rei d’Anglaterra. Però arribà l’edat de la raó i amb la il·lustració s’acabà la broma pagana i es pretenia modernitzar i passar a l’estat civil totes les circumstàncies humanes.
La il·lustració inaugurava una nova etapa (que dura fins avui) amb pretensió de racionalitzar l’esperit festiu antic, i matà Gargantua i la seva edat. Els il·lustrats pretenen buidar l’activitat festiva de “lo sagrat”, els revolucionaris francesos identifiquen doctrina amb religió i s’acaba −de moment− el somni del paganisme. Seguidors de les teories de Rousseau pretenen que la festa antiga camini pel mateix sender que la festa civil (civilitzada i política), pretenen modernitzar (avui en diem democratitzar) la festa. Però a Rousseau i als seus seguidors els confon la seva ideologia racionalista, perquè la voluntat popular de la festa no és “arreglar” l’ordre establert, sinó subvertir-lo. Precisament aquesta voluntat pretendria mostrar cada any el carnaval (la mare de les festes) amb les mil escenificacions del Món al revés. Un món que, tràgicament, només té vigència uns quants dies, els de la festa. Passats aquests dies, el món encara gira com ha fet sempre.
