La qüestió no és nova, no és cosa de dos dies. És antiquíssima, és la pugna entre el litoral i la comarca interior, és la pugna entre Vilanova i Vilafranca. Són les diferències i discrepàncies a l’hora de trobar solucions vitals dins el necessari i productiu vincle d’ambdues poblacions. No comença amb la competència pel tren que posteriors generacions podrien considerar anecdòtica, però que no va ser-ho gens en el seu moment. Francesc Xavier Puig Rovira, en un treball titulat precisament Vilafranca i Vilanova, editat el 1976 pel Museu vilafranquí, escrivia “Els vilafranquins envegen que Vilanova hagi progressat, que creixi en nombre d’habitants al ritme que ho fa, que s’hagi industrialitzat i s’industrialitzi. Els vilanovins envegen que a Vilafranca es conservi el “senyoriu” (sic), que perdurin moltes tradicions…”. Avui, entrat el segle XXI, potser no ho diríem de la mateixa manera, però no seria gaire diferent. Potser qüestionaríem la industrialització vilanovina d’aquells anys, avui en franca retirada, però no podríem qüestionar el creixement demogràfic. Cal considerar que aquest fenomen demogràfic només poden suportar-lo les poblacions que creixen econòmicament; valoro, doncs, que alguna raó d’ordre econòmic deu mantenir aquest creixement vilanoví que a partir de principis del segle XX i que fins avui no s’ha aturat. Parteixo, doncs, del fet que l’actual territori del Penedès-Garraf compta amb una antiga dialèctica històrica entre el litoral i l’interior. Debat que en la més remota edat potser ja es devia haver expressat entre l’enlairada i vigilant Olèrdola i la vetusta Adarró –com a model d’algunes de les pròsperes villae romanes costaneres–, situada a un extrem de la més àmplia i protegida rada del massís del Garraf. Dialèctica i confrontació antiga que s’observa així que el comte de Barcelona recupera el territori penedesenc per al seu futur estat i es detecten els primers nuclis d’assentament colonial del pla, un cop abandonada la ja inaprofitable inexpugnabilitat de la immemorial Olèrdola, i amortitzats els vells assentaments iberoromans del litoral, a partir dels quals, entrats els segles XIII i XIV, haurien de sorgir els futurs municipis de Vilafranca i Vilanova de Cubelles (posteriorment Vilanova i la Geltrú).
