Noruega és un país de 400.000 km2, de 5.200.000 habitants i un dels nivells de vida més alts del món, no tan sols pel sou mitjà de 62.000 euros a l’any, sinó per la cura que l’estat té dels seus súbdits. En realitat, el govern és com una gran mare, que els cuida des del bressol fins a la mort amb grans incentius quan es té un fill, en els estudis, la sanitat, les vacances, l’allotjament, l’ajut assistencial als ancians, sous a aturats, etc. Tot això s’entén perquè té fabulosos ingressos del petroli del mar del Nord, produeix i exporta gran quantitat d’energia elèctrica i té una explotació pesquera de primer ordre.
A Oslo són emblemàtics el seu ajuntament, dues torres de maons vermells, enclavat a l’entrada de la ciutat, al final del fiord; els museus, el del pintor Eduard Munch, el de les gestes dels navegants Amundsen i Nansen, amb la FRAM, vaixell que conduït pel primer, va descobrir el Pol Sud al 1911; la Kon-Tiki, la barca que va demostrar la teoria del segle XVII travessant el Pacífic, del Perú a la Polinèsia; i el parc Vigeland, nom de l’escultor nòrdic que, patrocinat pel govern, va esculpir més de 200 gegantines escultures en granit, marbre i algunes fetes després al bronze, amb l’únic tema de l’ésser humà, des de la infantesa a la mort, tots nus i incorporats per ordre biològic en aquest immens parc.
El país es pot travessar amb tren, que puja fins a 1.250 metres per paratges desolats i amb neu eterna, passant per 200 túnels i acabant a Bergen, veritable entrada als fiords. Una ciutat bonica entre les boniques, amb transport públic i, sobretot, bicicletes en lloc de cotxes; cases pintades de colors vius, un gran mercat al costat del port, on tot el peix que es pesca es ven fumat i a punt de consumir-se, i jardins i llacs per tot arreu. De Bergen, amb autobús, anem direcció al fiord de Sognefjord, el més gran del món (200 quilòmetres de penetració dins el continent), el poblet de Balestrand, a tocar de les seves aigües, on és possible fer esquí aquàtic o fer un tomb amb hidroavió. L’endemà fem una llarga travessa pel fiord i ramificacions en un ferri fins a Fagernnes, des d’on seguirem vorejant imponents penya-segats que formen de tant en tant petites valls, on una dotzena de cases donen una nota de color entre tanta verdor, i per tot arreu es poden veure grans salts d’aigua de la neu dels cims. Un cop desembarcats, amb autobús ens traslladem fins al peu de la glacera més gran d’Europa, Jostedalsbreen, de 487 km2; un veritable mar de gel de gran gruix, d’aparent color blau per efecte de la descomposició de la llum. Un viatge inoblidable per fer-lo, això sí, a ple estiu i amb roba d’abric.
