Hi ha Nobels i Nobels, i el de literatura d’enguany, crec, n’és de ple dret. Tots els que esperem cada any el resultat de l’Acadèmia Sueca amb una certa expectativa, i més d’un i de dos cops quedem decebuts en veure que el premiat o premiada ho ha estat per motius que no són explicables en clau netament literària, aquest any estem d’enhorabona.
Kazuo Ishiguro, nascut a Nagasaki fa seixanta-dos anys, però resident, nacionalitzat i plenament integrat al Regne Unit des dels cinc anys –és membre d’un dels moviments més prestigiats de la novel·lística anglosaxona, conegut com la generació del dream team, juntament amb altres escriptors igualment valorats: Julian Barnes (1946), Ian McEwan (1948), Graham Swift (1949), Martin Amis (1949), Hanif Kureishi (1954)…–, no té una obra especialment extensa, però sí d’una extraordinària qualitat literària i humana.
Sara Daniu, com a portaveu de l’Acadèmia Sueca, justificava aquesta elecció amb l’argument de “la força emocional de les seves novel·les” que permeten descobrir “l’abisme que hi ha sota el nostre il·lusori sentit de connexió amb el món”. Una força emocional que ens apareix en cadascuna de les seves obres, emmarcada en escenaris, moments històrics i vivències ben diverses i plurals. Sempre, però, sota la batuta d’una ploma inspirada i brillant.
Dues de les novel·les que il·lustren la seva pluralitat temàtica, El que resta del dia (1989) i No em deixis mai (2005), han saltat a la pantalla gran de la mà de dos reconeguts directors, James Ivory (1993) i Mark Romanek (2010), respectivament, i interpretades per actors i actrius de la talla d’Anthony Hopkins, Emma Thompson, Keira Knightley i Charlotte Rampling. Unes versions cuidades i força fidels als textos, molt aconsellables de veure o reveure, que, tanmateix, no ens han de fer caure en la temptació de “saltar-nos” la lectura de les novel·les que les van inspirar, on el talent i la sensibilitat de l’autor es despleguen en tota la seva riquesa.
Estem de sort, doncs, davant d’aquesta perspectiva de relectures obligades i, com s’ha dit alguna vegada, amb una mica d’enveja sana davant dels que encara no havien entrat en l’univers de Kazuo Ishiguro i el descobriran i en gaudiran per primera vegada.
