Onofre Parés (Manresa, 1891 – Vilafranca del Penedès, 1976) és considerat, juntament amb Frederic Pujulà i Vallès i amb Eduard Girbal i Jaume, un dels pares de la ciència-ficció catalana. Ho és gràcies a la seva única novel·la conservada i editada: L’illa del gran experiment. Reportatges de l’any 2000, publicada l’any 1927 a Barcelona per la Llibreria Catalònia. Es tracta d’una novel·la de ficció futurista en què Parés ens presenta el món ideal i utòpic a què han arribat els habitants d’Austràlia en un futur no massa llunyà, al canvi de mil·lenni; d’aquí el subtítol “Reportatges de l’any 2000”.
L’obra va tenir un cert ressò a l’època i fins i tot va provocar una certa polèmica a la premsa, però aviat va caure en l’oblit, fins que l’any 1999 Pau Riba i Antoni Munné-Jordà la van reeditar, acompanyada d’un pròleg en què situaven l’obra i l’autor en el seu context. Un autor, val a dir-ho, molt desconegut i amb una biografia mínima i plena de llacunes, fins al punt que a les xarxes, encara avui hi trobem imprecisions i afirmacions com aquesta de la Viquipèdia: “Es desconeix l’any o lloc de la seva mort” (darrera consulta 30-4-2018). La troballa de set cartes desconegudes fins ara d’Onofre Parés a Josep Pla, publicades per Antoni Munné-Jordà i Xavier Pla (Els Marges, núm. 114, hivern 2018, p. 90-103), ha aportat noves dades sobre l’autor i la seva obra. Una de les que ens ha cridat més l’atenció, que els dos estudiosos aporten a la introducció, tot i que no es pot pas deduir de les cartes, és el lloc i la data de defunció d’Onofre Parés, ja que va ser a Vilafranca. Concretament en diuen això: “El 26 d’octubre de 1976, a les 8 del vespre, Onofre Parés va morir a la clínica de la Mare de Déu del Carme al carrer de Balmes, 25-27, a Vilafranca del Penedès, que també feia de residència geriàtrica, com encara fa ara. Just el dia abans de fer 85 anys. No se sap quan va ingressar a la residència, ni per quin motiu; no es conserven els arxius de la institució d’aquells anys, i tampoc no s’hi va conservar cap pertinença seva, fossin cartes o manuscrits. La causa de la mort, segons la partida de defunció, va ser aturada cardíaca, cardioesclerosi. El van enterrar al nínxol 54 del recinte segon, secció 10 ampliació, del cementiri de Vilafranca, que la residència geriàtrica tenia llogat, i atesa la utilitat provisional de la sepultura, passats dos o tres anys les seves restes van anar a parar a la fossa comuna per fer lloc a algun altre asilat.” (p. 94)
Aquestes noves informacions ens cobreixen alguna de les múltiples llacunes de la biografia d’Onofre Parés, però ens n’obren altres: per què va anar a passar a Vilafranca els darrers anys de la seva vida, un escriptor amb arrels familiars conegudes a Manresa i resident a Barcelona? Quants anys va ser a la residència? Tenia amistats vilafranquines? Què se’n va fer de les seves pertinences, que sembla que cap familiar va reclamar? És possible que tingués amb ell fins al darrer moment el manuscrit de la novel·la inèdita, també de ciència-ficció, que comenta a Josep Pla i que, segons li diu, ha titulat Música del deseo? Va conservar les cartes que Josep Pla li va contestar? Les va ensenyar o donar a algú?; etc. Segurament que tant aquestes com les que ens puguem fer quedaran sense resposta i, doncs, Onofre Parés seguirà sent un autor força desconegut des de molts punts de vista.
No voldria acabar aquestes ratlles sense fer referència a una altra anècdota que aquesta troballa vilafranquina ens ha aportat: Onofre Parés, segons la partida de defunció, va morir com morien els personatges de la seva utopia australiana: per una aturada cardíaca, que, almenys a la novel·la, no comporta ni dolor ni patiment. Això sí, no va arribar als cent anys a què arribaven la majoria dels australians d’aquell 2000 ideal que ell va imaginar.
