Més enllà de l’exitosa manifestació del dissabte 23 de novembre, el problema de l’habitatge té moltes ramificacions. Els lloguers s’emporten una part molt important dels ingressos fins a resultar insuportables en algunes ciutats. El mes d’octubre hi ha hagut un augment de la desocupació, especialment entre els menors de vint-i-cinc anys. Es troben que un 40 o 50% dels ingressos se’ls emporta el lloguer. Aquesta situació pot convertir-se en un problema generacional, si la pugna entre els que tenen habitatges per a llogar i els que necessiten llogar-los es converteix en un pols de força entre els grans, que tenen habitatges, i els joves, que no poden accedir-hi per manca de diners. És molt important tenir clar això: no són els grans els que s’enriqueixen a l’esquena dels joves, és l’especulació la que fa acumular riquesa en unes poques mans de particulars o grans tenidors. No és problema cobrar lloguers, però sí que ho és aprofitar la necessitat d’un grup de persones, joves generalment, per a enriquir-se de manera abusiva. Joves i grans són víctimes, no abusadors.
La situació dels joves és incòmoda, i els grans hem d’entendre-ho. Viuen, o els fem viure, en una discrepància entre expectatives que tenen com a fills d’una societat del benestar, envoltats d’una societat de consum que els porta a aspirar a molt, i la realitat, la crua realitat que posa en evidència que els seus ingressos no els permeten realitzar les expectatives que s’havien formulat. Si comparem els ingressos mitjans de persones que tenen entre 22 i 24 anys i el que guanyaven els joves d’aquesta mateixa edat fa deu anys, veurem que ara perden més de 6.000 €. Els preus han seguit, però, un camí invers…
Això pot acabar generant un conflicte intergeneracional: uns es queixen de l’especulació i els altres solen criticar els joves per queixar-se i per voler viure molt bé amb els seus sous. Una de les causes per les quals el risc de pobresa és més baix entre els grans radica en el fet de disposar d’un habitatge en propietat o pagar un lloguer assequible. En canvi, els joves no poden assegurar el seu sou i veuen que se’ls venen o lloguen habitatges a preus molt alts.
La necessitat que la joventut pot sentir per tenir una vida estable sense ofegar-se pels preus d’una cosa tan bàsica com un sostre, parets i un llit, no els porta a acceptar qualsevol treball a costa del que sigui. Em sembla desencertat quan les persones grans recorden que elles, en els seus temps, acceptaven el que fos per tirar endavant. Obliden que ja no estem sortint d’una dictadura ni tenim les limitacions econòmiques de postguerra que, tristament, avis o pares van haver de patir. Aleshores havien d’acceptar el que fos laboralment per no passar gana. La generació jove ha crescut i ha estat educada en els drets laborals i humans. Veuen que treballar moltes hores poques vegades et farà ser propietari de cap empresa, sinó que, més aviat, servirà per continuar omplint les butxaques dels caps i dels inversors en el cas de grans empreses.
Quin futur veuen els joves? Un futur negre. Els grans hem d’apuntalar i preservar els drets socials que encara hi ha, però els joves cal que tinguin present que els drets del futur s’han de guanyar avui. O que demà no et podràs lamentar de la pèrdua d’uns drets que no vas saber defensar ahir.
Els grans hem estat capaços de defensar els nostres drets, però no de transmetre que els drets, si no es defensen, es perden.
