Quan el meu pare encara estava prou bé –va patir Alzheimer els darrers set anys de la seva vida– però ja començava a flaquejar, les seves quatre filles i els seus tres fills l’anàvem acompanyant progressivament a més llocs. Un d’aquests era a la missa setmanal, a la qual no es va oblidar mai d’assistir. Normalment era la del dissabte a les vuit del vespre a Santa Maria, a Vilafranca, però quan, a l’estiu, érem a Altafulla, doncs anàvem a missa a Altafulla. Com que teníem l’església de baix a mar pràcticament darrere de casa, la cosa era força còmoda.
Un dia que l’hi acompanyava jo, resulta que la missa era en castellà. El capellà tenia un accent de per aquí a la vora que no podia –ni crec que volgués– amagar.
Faig un incís. Mig en broma però no del tot, el pare sempre ens deia que, parlant de les notes, volia que traguéssim “de deus en amunt”. A la mare ja li estava bé, tot i que ella no ens ho deia mai, això. La qüestió és que el pare afegia: “De deus en amunt; de castellà, no cal, amb un cinc en tinc prou. I si se us nota que sou catalans, millor!” “Josep Maria, per l’amor de Déu…”, s’exclamava la mare, “saber bé altres llengües és signe de cultura, i el castellà ben parlat és molt bonic. A més, això no ens farà pas menys catalans…” Però res, ell, da-li… A nosaltres ja ens anava bé, que amb un cinc n’hi hagués prou, però ben aviat jo havia crescut prou –d’edat, no pas d’alçada– per a comprendre que qui tenia tota la raó era la mare.
Però bé, tornem allà on érem. Tota la missa, totes les lectures, tots els cants, l’homilia, tot, tot, tot en castellà. Però, amics meus, després del sermó, a l’hora de la col·lecta, a l’hora de passar la safata… va demanar la col·laboració en català!!! Us ho ben asseguro. En català! La pela és la pela!
A veure, un moment: com us ho hauríeu pres, vosaltres, si fóssiu un dels castellanoparlants que hi havia en aquell temple –encara, aleshores– ple de gom a gom? A veure, penseu-hi…
Sigui com sigui, vaig prohibir rotundament al pare que hi posés res, a la safata. I mira que això era sagrat, per a ell, eh, i mai més ben dit. Sempre havia considerat que l’Església l’havien de mantenir els fidels “i no pas d’altra manera” (i en això estàvem completament d’acord). I em va fer cas. Encara estava prou lúcid per a entendre l’escandalosa contradicció de la situació. Ep!, i estic parlant del tombant d’aquest segle, eh, l’odiós dictador ja feia molts anys que ens havia deixat en pau.
No hi va posar res, a la safata.
De cant final, això sí, vam cantar el Virolai. A part que l’església es diu de Santa Maria, li devia haver anat bé, la col·lecta…
