“L’arbre més alt del món fa prop de cent metres d’alçada, més de nou d’amplada i té més de 2.000 anys. Viu al nord de Califòrnia i forma part d’un bosc de sequoies. Totes elles són molt longeves i d’alçades espectaculars. Imagines quina profunditat han de tenir les arrels d’un arbre per arribar a alçades tan tremendes: cent metres, cinquanta, vint…?
El que fa extraordinària una sequoia no és ni la seva alçada, ni l’amplada, ni tan sols la seva edat. És el mecanisme que fa servir per aconseguir tot això. Les seves arrels tenen molt pocs metres de profunditat. Només poden créixer en grup. Són els únics arbres que entrellacen les seves arrels fins al punt d’arribar a perdre el sentit de quina és una i quina és l’altra. S’han fet proves d’injectar un líquid vermell a l’arrel d’una d’elles i esperar uns anys. Passat el temps es pot detectar com el líquid es pot trobar en tot el bosc. Aquest llaç tan extrem els permet enfrontar-se a totes les dificultats atmosfèriques i fins i tot si una d’elles comença a cedir i perd la verticalitat per algun motiu, el bosc sencer fa força contrària durant dècades fins que recupera el seu eix. La força de la sequoia és la força del grup”.
Marc Vidal, conferenciant i especialista en nova economia, fa servir aquesta preciosa metàfora per il·lustrar la importància i la necessitat que té, avui més que mai, la capacitat ja no només de treball en equip sinó de ser capaços d’estructurar-nos per aconseguir millors organitzacions.
Si volem que les noves generacions s’impliquin en projectes col·lectius, se solidaritzin amb causes justes, emprenguin projectes col·lectius i no només individuals, els hem d’educar en aquest valor il·lustratiu de les sequoies, el valor d’enredar-se. Lluny del “no t’enredis…” ajudem-los des de l’exemple a implicar-se, a entusiasmar-se per l’equip i a vincular-se en projectes col·lectius. A casa nostra en tenim un bon exemple: els castells, són les nostres sequoies.
