La setmana passada es va celebrar al Vendrell la First Lego League. Nens, nenes i joves d’arreu van mostrar amb molt d’orgull les seves creacions. El Marc, el Magí, el Blai, el Roc i la Júlia, alumnes de segon i tercer de l’escola Les Vinyes, de Sant Cugat Sesgarrigues, portaven a les mans un projecte relacionat amb les abelles. Vaig veure un ocell, construït amb Lego, que podia volar al voltant d’un eixam. I eren ells els qui el feien volar. M’explicaven, il·lusionats, que no era un ocell qualsevol sinó que volia representar un pinsà, típic dels boscos mediterranis i que l’havien programat perquè fes aquell moviment.
En veure’ls tan contents els vaig preguntar què és el que més els agradava. Un d’ells, que tenia 8 anys, em deia “és que quan era petit jo volia ser enginyer”. Un altre confessava que el que més li agradava era muntar i desmuntar coses. L’altre em deia que els robots. I un em deia que s’ho passava bé fent coses en grup. Quan van haver de presentar el seu projecte a l’escenari, no se’ls veia tan tranquils com quan parlaven amb mi.
És clar que l’objectiu de la robòtica és aprendre a programar-los, però en el camí, aquest i tots els altres equips participants han après moltes altres coses absolutament necessàries en aquest futur que ells mateixos construiran.
Dissenyen, construeixen, proven, programen, treballen en equip, s’equivoquen, corregeixen, afronten reptes, exposen davant d’un públic, tenen vergonya, els fa por parlar, s’expressen, s’esforcen, emprenen desafiaments científics…
Però sobretot juguen i s’il·lusionen. Perquè no oblidem que són infants. Educar en la robòtica és molt més que fer robots; és educar en el gaudi de crear i jugar.
