Miquel Rayó (Palma, 1952) ha anat deixant la LIJ (literatura infantil i juvenil) per dedicar la seva passió per l’escriptura a la poesia i a l’assaig. L’any 2017 ens va sorprendre gratament amb dos poemaris, Llibre de minúcies i La nuesa del silenci. Aquest 2023 hi ha tornat amb Del quadern d’Adam (El Gall Editor), un conjunt de 36 poemes en prosa i fotografies en blanc i negre de Jaume Gual, formalment força experimentals, ja que són textos sense puntuació, perquè, com apunta el contingut de la solapa de la contracoberta: “L’absència de puntuació convida el lector, la lectora, a crear ritmes propis d’expressió, la pauta dels quals només pot ser marcada per la respiració de cadascú en cada moment de la lectura.”
Força experimentals pel que fa a la forma, però d’allò més clàssics pel que fa als continguts, perquè, com també trobem a l’esmentada solapa, “el present poemari insisteix en les preocupacions de l’autor: la imperativa compassió pels fets humans, l’astorament davant la bellesa diversa de les formes i dels elements de la naturalesa, les evocacions de lectures influents, l’efecte sobre l’observador de les petites coses de la vida pròpia i quotidiana, la dificultat permanent de l’escriptura, la inquietud per l’adéu definitiu previsible i pel silenci inevitable que vindrà.” Jo no ho hauria sabut sintetitzar millor, per això ho he citat.
Veritablement, són uns poemes plens de vida, malgrat les referències sovintejades a la mort; una mort viscuda sense estridències, com un element més de la vida. “Quan tanc els ulls” (p. 54), n’és un exemple magnífic. Uns poemes en què són ben presents les passions d’en Miquel: els ocells, les caminades per la natura, l’obsessió per l’escriptura, les fantasies, sovint lligades a lectures…; i fins i tot hi trobem la seva passió per l’aquarel·la, la base del poema “Tria les proporcions justes” (p. 37). Som davant de petits fragments (el més curt ocupa una ratlla i mitja i el més llarg,tretze) magníficament escrits, mesurats paraula per paraula, rics en imatges i recursos literaris, que ens retraten un Miquel ple d’il·lusions, de vida i de ganes de compartir tot allò que ens envolta, tot allò que ens fa humans.
Hi ha un poema, amb què tancaré aquestes ratlles, que és una síntesi de bona part del que és en Miquel (déu me’n guard de dir tot!): poeta-escriptor, viatger, naturalista i, sobretot, un home enamorat de la vida: “EN EL PALMELL DE LES MANS port la teranyina de camins que encara vull conèixer m’hi perdria ara mateix botes als peus motxilla plena de totes les imatges que vull veure abans de ser al foc del tanatori el volcà del sol naixent els cims de l’Annapurna els goril·les de la boira i poca cosa més el brill d’un sol haiku la frase darrera d’un meu darrer relat el rostre de la dona en l’últim coit feliç si això és possible i al final un vol de grues en l’estany del salobrar amb més silenci” (p. 40).
