La guerra a Ucraïna té moltes arestes. Fa un mes que dura i, com tota guerra, és una salvatjada. Mort, destrucció, famílies separades. Aquesta setmana dediquem el Tema de la Setmana a parlar-ne, però amb els ulls de penedesencs i penedesenques d’origen ucraïnès, d’origen rus, o de voluntariat que acull refugiats. Hi apareixen vivències personals de convilatans nostres que ens expliquen els seus esforços per ajudar familiars a fugir, i també les xarxes de voluntariat que s’han creat, i que funcionen, per donar ajut humanitari a un país que s’ha vist envaït per un altre. El drama és de dimensions siderals.
El reportatge, les entrevistes, ens mostren molt sobre el caràcter de la gent ucraïnesa. Una mentalitat que està en consonància amb el que està succeint al seu país. Gent que defensa cada pam de terreny amb dents i ungles, que no pensa donar el seu braç a tòrcer davant d’un exèrcit infinitament superior, que tenen totes les de perdre i que, no obstant això, asseguren que lluitaran fins al final. I que més que ajut humanitari, que també, demanen armes per defensar-se. Des d’aquí estant, hom podria pensar que russos i ucraïnesos són cosins germans. Doncs bé, ho siguin o no, i possiblement perquè hagin compartit durant moltes dècades el mateix sostre i uns hagin estat sotmesos pels altres, el cert és que els ucraïnesos no en volen saber res, de tornar a estar a redós de la Rússia totalitària, la Rússia de Putin. Fa trenta anys que saben el que és viure amb llibertat, encara que sempre mirant de reüll el veí gegant. Se senten europeus, se senten occidentals. I ara, amb l’inusitat ajut humanitari que estan rebent de tot Europa, encara més.
Una guerra que no deixa de ser, també, el fracàs d’Occident, que ha volgut aprofitar la debilitat russa pel desmembrament de la Unió Soviètica per guanyar-li terreny, portar-li els militars a les portes de casa (com va fer el 2004 amb els països bàltics), i ha acabat despertant la fera. I qui ho acaba pagant, com en tota guerra, no és aquell que pren les grans decisions, sinó el conjunt de la població, el país. Rússia tenia ferides obertes amb els països que se’n van separar, no va pair mai la seva independència, i ara vol passar comptes. Només ha faltat que l’OTAN li donés l’incentiu.
Sí, les guerres les pateix la gent. I, de passada, tot el món, ja que estem globalitzats de tal manera que tot ens toca per algun costat.