Vermell. El color de la línia que comporta un perill traspassar-la. El to de la sang, un pigment més de la paleta de tons. Coàgul? Colorant? Dos líquids, un imprescindible per a l’existència; l’altre, una tintura voluntària. Qui declara davant d’un jutge que la sang potser era pintura deixa de respectar la vida. Qui manifesta en un judici que la sang potser era pintura coneix que, a vegades, la justícia d’ara és una caricatura. Qui explica davant dels fiscals que la sang potser era pintura vol reduir a zero el valor de la prova. En uns temps en què s’enverina allò que és cert, on “el tot és vàlid”, s’estan saltant massa ratlles roges: la del respecte, la certesa, l’objectivitat. Allò de repetir una mentida fins a fer-la creure. La línia vermella que es passa és de sang, la de les persones que defensen els seus drets, la llibertat.
